Fotografia: Bet Altarriba Cabré
La seva segona casa. Així és com defineix Ruben Bladé com se sent cada cop que va al seu lloc preferit: el Nou Estadi. Independentment del resultat, es queda amb la satisfacció de veure el seu equip jugar: el Nàstic de Tarragona. Però també s’emporta a la butxaca grans moments viscuts al voltant del club grana, l’època daurada: l’ascens a Primera Divisió.
Qui és en Ruben Bladé?
Un tarragoní, speaker del Nàstic i entrenador de l’Inter de Calit.
Com veus la situació del Nàstic?
Molt compromesa i delicada. No dic 100 % insalvable. Però el futbol, com tots els jocs, té un component d’atzar. Un 90 – 95 % estem a 2a B. Ho veig molt negre, sí. Però la resta d’aquest percentatge puc assegurar-te que aquest component atzarós, és el que fa que el futbol sigui volàtil i imprevisible. I qui sap, potser es pot arreglar en els dos o tres mesos que ens queden de temporada.
I en què falla, llavors?
La manca de gol. Som el segon equip menys golejador de la categoria. Quan encaixem un gol, l’equip es ve avall, s’ensorra.
Què es respira al camp?
Fins ara, indiferència. És el pitjor que li pot passar a un equip. Ara, se sent crispació. Però l’autocrítica és bona.
Quan el Nàstic juga a casa, fas d’speaker. Com se’t va presentar aquesta oferta?
Vaig enviar una carta al club, sol·licitant el Servei Social Substitutori. Al cap de pocs dies Jesús Gómez, el llavors gerent, volia parlar amb mi. Em va agradar i com que les dues parts vam estar d’acord i contentes, he continuat fins ara.
Quin moment recordes? Quin partit, quin gol?
Moments, moments molt bons i emotius. La cursa de l’equip per arribar a Primera Divisió, entre el gener i juny de 2006 (que és quan s’aconsegueix l’ascens). Cada diumenge era una festa veient la resta d’equips de Primera. Pensa que l’estadi té una capacitat perquè hi hagi 14.500 espectadors i com que era un bon moment pel Nàstic ja que encara no havia assolit la crisi, potser hi havia més de 12.000 persones al camp. Molts i molts abonats.
El partit que mai oblidaré va ser contra el Sevilla, aquí també. El Sevilla va ser declarat per la IFFHS (Federación Internacional de Historia y Estadística de Fútbol) com el millor equip del 2007. Pensa que quan va venir a jugar contra el Nàstic, era líder, davant del Barça i del Madrid… i va caure derrotat al camp del Nàstic amb un gol de Portillo. Increïble. Un dels altres partits que recordo que s’hagin jugat aquí va ser contra l’Espanyol. Un magnífic 4 a 0.
El teu jugador estel·lar…
Powel. És el típic nou que està dins l’àrea. Fa coses fàcils, però també et pot fer el més inverosímil. Em recorda a l’estil de Butragueño o Morientes.
A part d’speaker també ets entrenador de l’Inter de Calit, un equip de futbol sala. Com se’t va presentar aquesta oportunitat?
Xavier Cortijo era contractat com a entrenador. No va poder conciliar la feina amb el hobby i amb la pre-temporada començada va dir que no podia continuar. Jo ja m’havia retirat com a jugador. I els jugadors, mirant la part econòmica i el poc marge de temps que disposaven, es van posar en contacte amb mi per ser l’entrenador. No vaig tardar ni 72 hores per dir que sí.
Bona temporada?
Sí, millor del que m’esperava. Actualment anem quarts a un punt del primer i del segon.
Coses a millorar?
Sí, exacte. Tinc l’espineta clavada. En 5 dels partits clau, només hem sigut capaços de treure’n 1. La segona volta és el moment de corregir-ho.
Va ser difícil, deixar enrere tants anys com a jugador de l’Inter?
Recordo que vam pujar el 15 de maig del 2011 i jo ho vaig deixar aquell mateix mes. Amb les categories de formació i sènior, ja portava uns 16 anys, gairebé…
I no és complicat conjugar l’amistat amb que tu siguis l’entrenador?
Sí, ho és. Hi ha moments on he de demostrar serietat i certa autoritat. Però som madurs en saber que tot queda a la pista.
La millor temporada que t’emportes a la butxaca amb el Calit…
L’acomiadament. Però també m’emporto la última temporada. Només teníem com a objectiu l’ascens, però vam aconseguir també el doblet: campions de lliga i de copa. Per tant, em quedo amb els èxits, però sense dubte, amb l’ambient del vestidor.
I el partit?
La final de la copa contra el Tortosa. Un 6 a 1 pletòric.
Per què m’has portat fins aquí, al Nou Estadi? T’hi sents identificat?
Sí. M’identifico amb el Nàstic. Tothom es fa d’un equip gran i als equips grans sempre se’ls hi regala alguna cosa. Si tu, des de petit, decideixes fer-te d’un equip petit i modest saps que guanyaràs poques coses però que lo poc que aconsegueixis t’ho hauràs guanyat tu, ningú t’ho haurà regalat. I això és el que trasllado a la meva vida privada. Que des de el treball i la humiltat pots aconseguir-ho tot, a l’igual que el Nàstic només aconseguirà coses a través del treball i la humiltat. Aquest estadi és la meva segona casa. Ja ho diuen: “Enlloc com al Nou Estadi”.
Bet Altarriba Cabré
videstarragonines 