“La platja és el tresor de la ciutat”

Per a Octavi Saumell, periodista polític del Diari de Tarragona, el Balcó del Mediterrani és un espai de llibertat. És on connecta la part alta de la ciutat amb el mar. I ell no podria viure sense mar.

Sempre ha tingut clar que volia ser periodista?

No, vaig començar Dret. No em va acabar fent el pes i vaig fer Turisme, pel tema turístic tarragoní. I va ser llavors, quan després d’acabar la carrera, vaig entrar amb el món del periodisme. No va ser vocacional, sinó que va ser per les circumstàncies. Vaig treballar amb el món periodístic i vaig estudiar la carrera després. Vaig acabar-la amb vint-i-set anys i jo ja en portava dos treballant al Diari de Tarragona. A més, també vaig fer un màster en Comunicació Política. Estic molt content (riu).

Què és el periodisme per vostè?

La manera d’apropar la realitat a les persones. Una finestra a la societat. És necessari que hi hagi diverses finestres i que aquestes, ensenyin diferents paisatges. És molt necessari per democratitzar la societat. Si no fos per la premsa, no sabríem molts casos de corrupció, per exemple. Sóc partidari que no sempre es llegeixi el mateix diari, s’escolti la mateixa ràdio o es vegi la mateixa televisió. La pluralitat de canals és important.

Com valora la situació actual d’aquesta professió?

No ens escapem de la crisi, és un moment complicat. Ara, estem tancant ràdios, diaris, retallades a TV3… El pitjor de tot és la incertesa, no sabem com anirà perquè al cap i a la fi, els mitjans de comunicació també són empreses.

Internet: pèrdua de llocs de treball en mitjans de comunicació tradicionals o una altra manera de fer periodisme?

La societat evoluciona i la tecnologia també. Internet no és un rival per als mitjans tradicionals, sinó una oportunitat. Si no s’adapten els mitjans tradicionals, estan morts. El perfil del lector no és el mateix de fa vint anys, s’ha d’adaptar al públic actual. Internet ofereix immediatesa, rigor i actualització constant. Hi ha gent que diu que Internet no contrasta; però jo no trobo que sigui així, hi ha mitjans que ofereixen una gran fiabilitat. La gent busca que el mitjà sigui bidireccional: que hi hagi interactivitat entre el mitjà i el lector.

Com és la vida dins de la redacció d’un diari?

Bàsicament s’estructura en dos torns: matí i tarda. Al matí es busca la informació (sigui fora o per telèfon). És un ritme molt pausat. La major productivitat es fa a la tarda. Al matí, ens reunim, cadascú explica els temes, l’enfoc, la grandària d’aquests temes.. Per la tarda ja tens les maquetacions fetes, fas la redacció de la notícia i després es fa la reunió de previsions de cara l’endemà. Però cal dir que cada dia és diferent.

Un moment que mai oblidarà i que hagi viscut dins la redacció?

El primer que destacaria va ser l’explosió de la Rambla on es va esfondrar tot una casa. Era el primer dia que tancava l’edició i no vaig poder-la tancar fins les quatre de la matinada. Després també recordo l’ascens del Nàstic a primera Divisió. Però també he fet entrevistes concretes: fa quatre mesos a Jordi Pujol per les eleccions generals, fa un any a Joan Laporta… Entrevistes remarcables també serien amb Joaquim Nadal i Joan Carretero. Però més que el personatge en sí és el què et diu.

Per què periodisme polític?

Primer vaig començar esports al Canal Català. Sempre m’han agradat els esports. L’11 de març de 2004 va aparèixer el Més Tarragona per primer cop. Un any després, al 2005, hi va haver una baixa i vaig començar com a redactor a política. Portava esports i política a la vegada. Fins que al novembre del 2006 em van trucar del Diari de Tarragona per si em volia incorporar a cobrir la informació de la política local i fins ara. És un món que no canviaria.

I com a periodista polític, com veu la situació política tarragonina?

Molt inestable des de les últimes municipals. Està bé que el partit que mana no tingui majoria absoluta, sinó que hi hagi debat amb tots els partits: és el més democràtic perquè sinó els plens passarien a ser un simple tràmit. Crec que el millor va ser que seguís l’alcalde.

Creu que  hi haurà moció de censura?

No crec que n’hi hagi. Més que res, per les diferències de CIU i PP. El candidat del PP ha dit vàries vegades que no hi haurà moció. U, ens l’hem de creure. Dos, la gent no ho entendria. No hi ha hagut cap cas de corrupció, per exemple. Tres, tampoc s’entendria perquè CIU i PP tenen set regidors cadascú. Per tant, seria el govern més desligitimat de la història de Tarragona, si només tingués set regidors dels vint-i-set que hi ha al ple.

Per què el Balcó del Mediterrani és el seu lloc preferit?

La platja també és el meu lloc preferit. Al balcó hi vinc quan estic estressat. Em dóna calma, em serveix per veure les coses amb distància. Sóc un enamorat de la platja i el Balcó em permet veure com connecta la part alta amb la baixa. És un espai de llibertat. No podria viure sense mar: la platja és un tresor de la ciutat.

“La clau de l’èxit és no esperar res a canvi”

Només té vint-i-un anys. Per a Enric Virgili, jove promesa de la fotografia de moda i sense haver cursat cap estudi relacionat amb la fotografia, la platja tarragonina li dóna pau, tranquil·litat i desconnexió; però, també és la seva font d’inspiració.

Qui és Enric Virgili?

Em considero una persona molt treballadora, emprenedora, patidora i arriscada. Només tinc por a la mort, a les altres coses li poso morro.

Posar-li morro és una bona manera de tirar endavant?

La clau de l’èxit és no esperar res a canvi. Fins on he arribat és gràcies a la passió. Però sobretot, és perquè no he esperat diners a canvi. I si estàs fent una cosa molt bona i a la societat li agrada, vas per bon camí.

Sempre has tingut clar que et volies decantar per la fotografia?

No. El pare d’una ex-parella em va fer obrir els ulls amb el món de la fotografia. Facebook  m’ha ajudat a donar-me a conèixer.

I llavors, què és per tu, la fotografia?

Captar un moment únic i especial.

Has cursat cap estudi relacionat amb la fotografia?

Cap. Estic convençut que no es necessita per ser bo. No és una alguna cosa que es pugui aprendre: s’ha de néixer amb aquesta gràcia i amb el temps treballar-la. Hi ha molt fotògrafs TOP que sempre han estat autodidactes.

Per què fotografia de moda?

M’hi dedico des de fa deu mesos. És un vici. M’agrada perquè tu hi pots plasmar el teu somni, la idea que tens. I jo ho represento. A diferència de la fotografia de natura, pots crear l’escena que més t’agradi i modificar-la al teu propi gust; sempre i quan el client no et digui el contrari.

Com va començar aquesta aventura de fa deu mesos?

Vaig començar a retratar per la gent del meu voltant.

Actualment, amb quin projecte estàs treballant?

Cap en concret. Tot i que treballo amb vàries agències, renovant els books dels diferents models.

És difícil compaginar els estudis universitaris amb la teva passió?

Actualment estic estudiant 3r d’Història de l’Art a la URV (Universitat Rovira i Virgili). Però jo penso que si tens passió, no ha de ser difícil, has de tirar endavant amb el que a tu realment t’agrada. Per mi, personalment, la fotografia va abans que tot.

Com està el panorama fotogràfic de la moda, actualment?

El tema de la moda, fatal, econòmicament parlant. Però això passa a Espanya. A París, en canvi,  està molt més ben pagat. Si vols arribar dalt, t’ha d’agradar. Has de tenir passió. Una passió per l’art, mai millor dit. No pots esperar diners a canvi.

El model més impactant que hagis capturat amb la teva càmera fotogràfica?

Gerard Salla. L’any passat va fer la campanya d’Hugo Boss i Hilfiguer. Ara, som amics.

Ets partidari de tenir un estil propi?

No tinc una identitat, un estil marcat. Estic tantejant el mercat i provant estils diferents. Ja arribarà el moment de definir-me.

I mussa?

No en tinc cap, ara mateix. Encara no puc assimilar el meu progrés.

Com a un locutor de ràdio no li pot agradar escoltar-se la veu, t’agraden totes les fotografies que fas?

El meu progrés és tan ràpid que a causa d’aquesta millora pocs treballs fets anteriorment m’agraden.

Es necessita una especial connexió a l’hora de fotografiar a algú?

Abans de fer una foto, el tema principal és conèixer a aquella persona. Sóc polivalent, intento treure tema o adaptar-me a la situació. Has de trobar una connexió i que aquella persona es mengi la càmera. I més, si fas nus perquè aquella persona ha de tenir molta confiança amb tu. Ha de veure que és com si estiguéssim fent un cafè. És un més a més, no és només el fet de tirar fotos.

Quines són les teves expectatives?

Ara per ara i sempre, he tingut molt clar que arribaré dalt. No sé quan tardaré, però hi arribaré. Vull treballar per revistes com per exemple, Vogue o GQ.

Com podem contactar amb tu per fer-nos una idea de tot el teu treball fotogràfic?

Ho podeu fer gràcies al meu lloc web:http://www.behance.net/gallery/Enric-Virgili/1460145  i també pel meu facebook: http://www.facebook.com/virgiliphoto

Per què la platja de Tarragona per fer aquesta entrevista?    

Em transmet pau i tranquil·litat. Desconnexió, sí. M’inspira.

“El meu moment: les matinades de Santa Tecla”

Per a Salvador Guinart, la Plaça de la Font, és el seu estat natural. És aquí on ha actuat com a casteller, com a bastoner, amb la Mulassa i amb el Drac. Aquest indret és un punt de trobada per als tarragonins i tarragonines. Però ell s’emporta un moment de molts que té a la butxaca, les matinades: comença Santa Tecla.

Què el va fer interessar per decantar-se a la política?

Tradició familiar zero. Sempre he estat molt inquiet i rebel. M’apropio el que deia en Joan Fuster: “la política o la fas o te la fan”. Formo part d’ERC des de l’any 1988. Aquell mateix any també em vaig fer de la Jove.

Què li transmet ERC? Quins valors?

Democràcia, civisme, republicanisme i independentisme. Ara estem a un camí sense retorn, afortunadament.

Fa una setmana el van anomenar Secretari d’Atenció al Militant..  

Exacte. He estat lligat a executives locals. Durant vuit anys vaig ser President Comarcal del Tarragonès fins l’any 2003. Ara, com a secretari, la meva col·laboració es basarà només en això i faré el que m’agrada: política i prioritzar la família.

Què li falta millorar a Tarragona?

En primer lloc, Tarragona no pot albergar cap competència d’àmbit europeu si  no hi ha equipaments, infraestructures per acollir-ho. A part, també hauríem de dinamitzar el turisme, que hi hagi comerços de qualitat. També hauríem de saber aprofitar el port que tenim que pot arribar a crear molta riquesa i llocs de treball.

En l’àmbit cultural, ara serem Capital de la Cultura Catalan i no entenc que succeirà si estem continuant amb les retallades. Hem de mirar més enllà, necessitem més capacitat de lideratge. Tarragona ha estat i és un gran referent: esports, cultura, economia i indústria. Aquests factors han confluït la nineta dels ulls de la ciutat. Però falta decisió política i que ho prioritzin perquè sinó, passarem a ser una ciutat qualsevol. Que vegin la gastronomia, els monuments, la tradició… és una ciutat molt rica.

Què en pensa de la taxa turística? És una bona manera de compensar les despeses generades pels turistes?

Sí. A més, és molt necessari per equilibrar la quantitat generada de residus. S’ha de tenir en compte que als Estats Units i a molts països de la Unió Europea ja es fa. No s’ha de veure com un impost perquè no ho és. Ni tampoc s’ha de veure com un handicap per al turista perquè no ho és, tampoc. És pedagogia cap als hotelers.

Tercer Fil: sí o no? És una bona alternativa?

Quan hi ha tantes administracions pel mig, dues coses: o ens posem tots d’acord o no res. Es necessita tenir sentit comú. Tenim ports potents i es podria utilitzar perfectament el Corredor del Mediterrani. El concepte radial que té l’Estat és del s. XIX.

Què en pensa de les mobilitzacions universitàries que s’han dut a terme a la ciutat?

Veig que dins del món universitari es vol anar cap a un camí concret: universitat de qualitat. Cal ajustar-nos a una realitat social. L’accés a l’ensenyament ha de ser per tothom. La universitat no ha de convertir-se en una educació elitista.

Pel què fa al tema de les reivindicacions, sempre hi he estat d’acord. La gent al carrer no surt gratuïtament. La gent surt per dir la seva i perquè té el cap ple. La gent surt per algun motiu.

Creu que les retallades del REC i d’altres actes empobreixen l’oferta cultural de Tarragona?

Hi ha molts noms i càrrecs que no calen. Això vaig veure amb un vídeo que circulava per Internet, on esmentava aquests càrrecs i que part dels problemes de la sanitat, ho traslladava a que la conseqüència és el tancament de molts CAPs que han tancat uns dies. En realitat, hi ha hagut un “mamoneo” de persones. L’àmbit competencial va permetre que persones d’arreu de l’Estat que no cotitzen aquí, aconseguissin els serveis sanitaris catalans. Hi ha hagut un repartiment equitatiu? Això també m’ho pregunto.

I retornant al tema de les retallades culturals, vull dirigir-me a la regidora de Cultura que si no té prou imaginació, ja no s’hi pot fer més. El Concurs de Focs Artificials també el volen adormir com el REC. No calen excuses. Els focs, sí, valen una milionada. Però fixa’t amb Tàrraco Viva. És un molt bon exemple. Busquen altres subvencions. Si tu no saps la solució és part del problema. Ara és el moment, ja sabem que aquella empresa no te’n pot donar cent, però intenta que almenys te’n doni quinze. Perquè si ens quedem de braços creuats, amb aquestes accions, acabarem empobrint l’oferta cultural de la ciutat.

La imposició de la bandera espanyola als ajuntaments és necessària?

(riu) Tema ridícul. Al qui l’interessa la guerra de banderes, té poca feina. Ja hi ha precedents a Euskadi i no va acabar bé la cosa. És “tocar els collons”. Buscar problemes on no existeixen. Ja hi ha prous problemes i mancances com per dedicar-se a una cosa tan banal. Mai ens poden criticar per ser excloents.

El Pacte fiscal: una quimera?

A l’any 1991, ERC ja havia parlat del concepte econòmic. Ara s’han donat compte, els convergents, que és un problema. Cada segon que passa, Catalunya perd 500 euros. Això ho va dir Sala Martín.

Tornant a un tema més personal, de què es tracta això dels Sopars del Fòrum? Com va néixer?

Va néixer de forma rocambolesca. Tenia la intenció de donar a conèixer ERC i la gent del seu partit a la ciutat de Tarragona. Amb l’excusa dels sopars, podríem establir vincles amb la ciutadania tarragonina per les eleccions municipals de l’any 1999. El primer sopar va fer-se a l’any 1996, vaig contactar amb amics i van venir els incondicionals.

Són sopars d’amics, es fan el primer dijous de cada mes. He passat de tenir amics d’un “hola i adéu” a tenir-los assentats a una taula, amb un bon sopar  i amb la presència d’un ponent. És un sopar totalment transversal, gent de moltes ideologies i amb ponents que no només són de la ciutat de Tarragona. Han passat des de Josep-Lluís Carod Rovira, Josep Maria Andreu Prats, Toni Orensanz o Joan Tàpia, entre molts i molts altres.

Tarragona: què és per vostè?

La meva ciutat que me l’estimo molt. Tot i que trobi a faltar un lideratge potent a l’indústria cultural.

I Catalunya?

El meu país. El meu país que necessita treure’s el llast d’Espanya d’una vegada.

I el lloc on m’ha portat per fer l’entrevista? Que té la Plaça de la Font?

És el meu estat natural. Aquí he actuat com a casteller, com a bastoner, amb la Mulassa, amb el Drac… Sempre ha estat el punt d’inici de Santa Tecla. M’emporto les matinades: comença la meva festa, Santa Tecla.

“Amor a primera vista”

Fotografia: Bet Altarriba Cabré

“Amor a primera vista”. Això és el que em va respondre Albert Grau, president de la Colla Jove Xiquets de Tarragona (CJXT) quan li vaig preguntar com  va ser la primera presa de contacte amb el món casteller. L’entrevista ha tingut lloc al local de la colla, fotografiat entre dues imatges que li inspiren tradició i història (la de l’esquerra) i la de la dreta, ubicació: on sempre ha fet castells, al mateix dia, al mateix lloc i amb la mateixa gent, a la Plaça de la Font.

Què el va portar a formar part del món casteller? Tradició familiar?

La veritat és que vinc d’aquest món gràcies al meu germà, un dels fundadors de la colla de l’any 79. Al concurs de l’any 80, jo el vaig veure a la grada amb el meu pare i amb el meu altre germà i va ser com un amor a primera vista. Després amb els anys he sabut que dos dels meus besavis també ho han sigut, per part del pare i també de la mare. L’avi del meu pare era de Constantí i va ser un dels fundadors de la primera colla d’aquí Tarragona, de la Colla de la Mercè, et parlo de finals del segle XIX. L’altre besavi era de prop del Pla de Santa Maria i era casteller de la Vella. Tot ho he sabut un cop endinsant dins del món dels castells, gràcies a documentacions i quan un es comença a preguntar-se el per què de tot plegat.

Des de quan hi forma part, vostè al món casteller?

Des de l’any 80. La primera entrega de camises que va fer la Colla va ser gràcies a gent jove i estudiants que se la van pagar i llavors quan van fer la primera entrega dels nous castellers, jo vaig ser un dels que van donar la primera camisa, jo llavors tenia onze anys.

Quins moments remarcables s’emporta amb la colla?

Això és com tota una vida. Com he sentit en altres castellers, això és com anar a un col·legi: on any rere any, quan et retrobes, sempre hi ha els mateixos companys. I ningú després canvia de col·legi. Hi ha gent que portem una amistat de fa més de trenta anys i crec que perdurarà moltíssim. A més, vas veient gent molt jove i que al cap de trenta anys, tu t’has anat envellint i veus aquells que havien estat anxanetes, els has vist créixer i que van pujant amb tu. El que més m’emporto és aquesta experiència de vida. No és tant els èxits puntuals, sinó l’educació que et dóna de formar un grup tant eclèctic: tanta gent diferent, classes socials diferents, edats diverses, visions polítiques diferents; però tots, en un moment donat, fem pinya i busquem un objectiu comú i intentem també, transmetre valors positius. Hi ha hagut molts plors per alegries i molts plors per tristesa; i, tot el que t’emociona, et fa sentir viu.

Què signifiquen els castells per vostè?

Per algú com jo que ho ha viscut com jo, des de ben petit, és una manera de viure perquè tot va, per sort o per desgràcia, condicionat a aquest món. Des de les meves vacances infantils fins les meves vacances a una edat madura, les he condicionat sempre amb el calendari casteller. I això et fa veure les coses d’una manera determinada. Tots els castellers tenim aquest punt interioritzat, per molts que es pensin que hi ha rivalitat, hi ha molta igualtat amb la manera de viure.

Els castells per mi han estat una lliçó de vida. Crec que és difícil aprendre coses diferents i de tanta gent, en un lloc que no sigui una colla castellera: sigui per la saviesa popular o per gent il·lustrada, però a cada racó, veuràs molts punts de vista diferents. I això t’ajuda a ser molt tolerant.

Hi ha adrenalina en una diada castellera? O com qualificaria l’emoció?

Hi ha tot el ventall de possibilitats d’una competició esportiva, d’una celebració folklòrica, d’una celebració tradicional o ancestral. És una barreja de tot això. Hi ha nervis, hi ha responsabilitat, hi ha disciplina, hi ha tota la preparació física i psíquica per combatre-ho, hi ha rivalitat, hi ha tensió.

Realment, quan vas a afrontar la diada de la teva festa major o de concurs o una diada en places importants – com l’Arboç o el Catllar-, t’afrontes a la veritat o a la realitat del per què t’agrada viure, perquè et carregues d’emocions. I si l’execució surt com esperes – on ho has estat preparant durant tot un any-, aquell dia clau, a l’hora clau, hi ha una concentració i manifestació d’emocions que jo crec que és equiparable quan algú va a l’olimpíada i porta quatre anys preparant-se. Si allò et surt bé, no ho canviaries per res del món. És com l’any que vam carregar el 5d9f, portàvem disset anys preparant-lo, amb moltes desgràcies i amb molt de sofriment. Però quan ho aconsegueixes, és lícit veure molta gent plorar.

Si li donés a triar tres o quatre paraules, com definiria la seva colla?

Des de bon principi ha tingut clara que volia ser avantguardista, que al mateix temps volia ser tradicional i que el més important és merèixer l’èxit, no aconseguir-lo. La definició de cadascun seria: l’avantguarda és fer servir totes les tècniques possibles per millorar – per exemple, vam ser la primera colla castellera en tenir web, a l’any 1994, però a més, també vam ser dels pioners en l’Estat – i a més d’oferir als nens una educació addicional. La Jove va sorgir dels joves, de la democràcia. Es volia recuperar un símbol catalanista. Gent que tenia ganes de recuperar la seva identitat i llibertat i ho volien fer a través del món casteller. No es podia trencar el què era, la tradició: és i era una qüestió identitària. En el cas de merèixer, per mala sort pot ser que no ho aconsegueixis, però per sort no aconsegueixes res. Per treballar molt i bé, has de tenir disciplina. I si has educat a la canalla amb valors positius i has fet tot això, te’l mereixes, però has de tenir en compte que pots no tenir l’èxit perquè pot ser que aquell dia puntual, les coses no surtin com t’esperaves.

Un moment difícil per la Jove?

A l’any 1995, amb l’accident d’un casteller que va quedar paraplègic. Va ser un cop molt dur per la colla. El món casteller no estava preparat. Però gràcies a això, accidents que s’han produït amb posterioritat, ningú es quedés sense una cobertura.

Ha notat canvis des que els castells s’han declarat Patrimoni Material de la Humanitat?

Institucionalment i l’entorn desconeixedor dels castells, ara et miren amb més respecte. S’han donat compte que és una cosa extrapol·lable a les empreses, a les escoles… que transmetem valors.

Què va suposar per la CJXT carregar el 5d9f?

Treure’s una espina clavada perquè feia disset anys que ho volíem aconseguir i sobretot, l’espina de l’accident que he comentat abans perquè quan es va produir, era el tercer cop que intentàvem carregar-lo. Però sobretot, que el nostre company hagi seguit amb nosaltres. És un reflex de nosaltres.

Sent any de concurs i després de carregar el 5d9f, quins són els objectius d’aquesta temporada?

És una lluita final. En realitat, tot es condiciona cap al concurs. El que intentes fer durant un any, se sabrà a l’octubre.

Què li sembla el nou format del concurs? Què suposarà pels espectadors?

Al ser dos dies, amplia el volum i la interacció de fluxos, de turisme i de cultura popular. Ajuntaríem tres patrimonis: patrimoni ciutat, món dels castells i cultura mediterrània.

Què ha suposat pel món casteller l’aposta per TV3 (el concurs en directe, Quarts de 9)?

Apostar per una cosa identitària i pròpia dóna possibilitats que marques potents destinin diners a les colles per publicitar-se sense transgiversar la tradició. L’altra,  la popularització del fet casteller i que es transmetin aquests valors i que aquests siguin popularitzats en tot l’entorn.

Quina és la seva opinió respecte la polèmica de portar publicitat a les camises?

El nostre cas està compromès a la tradició. El problema sorgirà amb la condicionalitat de les altres colles.

Rànking sí o no? Què en pensa de la puntuació dels castells?

És intrínseca. És un resultat, una extrapolació del que s’ha fet tot l’any en una taula de puntuació. Estic d’acord per clarificar-ho.

Què pot suposar per les colles de Tarragona el creixement de la colla universitària de la URV (Universitat Rovira i Virgili): Els Pataquers?

És una manifestació espontània de la universitat que té ganes d’identificar-se en una tradició, la nostra i la de molts. És només durant una època i conflueixen gent de diferents colles. I el més important que reflecteixen és que engrandeixen la nostra tradició.

Quina és la seva opinió respecte que Tarragona tingui quatre colles?

Jo trobo que ja és un fet molt consolidat. S’ha criticat que vagi en detriment de les altres, això és mentida. Cadascú té les seves particularitats, la seva idiosincràsia.  Convivim perfectament. S’ha d’intentar millorar i no perdre’s amb la discussió efímera si això és bo o dolent. Hem de millorar, per cada colla, per la ciutat, pel món casteller, per l’espectador. Hem de mirar endavant, el que ens ajunta i no separar-nos. La rivalitat és una qüestió a la plaça. Però ens uneix això: tots fem castells.

És difícil compaginar la vida castellera amb la vida laboral i familiar?

Tot depèn del que et vulguis involucrar. Buscar la balança del que tu personalment vols fer. Les aficions de la gent requereixen sacrifici.

Quina és la seva “porra” pel concurs? Els 5 primers llocs. Qui farà el millor castell? Quina creu que serà l’actuació de la CJXT?

Molt difícil. Tinc desitjos, més que pronòstics. Em conformo en merèixer guanyar el concurs. La lògica diu que guanyaria Vilafranca si no té errades. Els altres buscarem que “ensopeguin”, per dir-ho d’una manera, i que ens surti bé a nosaltres.

Què té aquest lloc per vostè?

Les dues imatges que tinc al darrere: m’inspiren tradició i ubicació. Ubicació perquè és on sempre he fet castells, al mateix dia, al mateix lloc i amb la mateixa gent, a la Plaça de la Font.