“La Part Alta és el cor de la ciutat”

Begoña Floria, regidora de Medi Ambient i Mobilitat pel PSC a Tarragona: “un partit que pensa primer amb els catalans que amb Catalunya”. Portaveu del Govern i periodista. La Plaça de la Font li transmet la vida, per ella, és l’essència de Tarragona

 

Vostè, abans de decantar-se per la política, era periodista.

 Sí. Vaig estudiar Periodisme, sí,  Ciències de la Informació, a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Vaig exercir com a periodista durant 12 anys (del 1991 al 2003), 6 d’ells a La Vanguardia, tot i que també he fet ràdio i televisió. El periodisme va més enllà d’una feina i és una manera també, d’entendre la vida. Em segueixo sentint periodista. El que m’emporto d’aquella època com a periodista era el que més m’agradava: la capacitat d’interpretar la realitat i explicar-la que de fet, és el que fem.

Quin moment s’emporta gràcies al periodisme?

Sempre recordaré les inundacions de l’any 1994 del riu Francolí. No va ser un moment positiu en el sentit que fos una bona notícia però sí en el sentit que va ser un esdeveniment històric en el moment que va passar. Per exemple, un altre moment, quan es va nominar Tarragona, a l’any 1997, Patrimoni de la Humanitat… o altres oportunitats que m’ha donat el periodisme. Et semblarà una xorrada (riu) però un gran moment també va ser quan vaig entrevistar a Nacho Duato. Bé, de fet, era una roda de premsa. Jo no portava temes de cultura però vaig demanar assistir-hi perquè m’agradava molt com ballava (riu). Però sí, li dono les gràcies al periodisme per fer-me sentir una espectadora privilegiada del món que m’envolta. M’ha donat moltes oportunitats I, sobretot, per la capacitat d’haver portat a la col·lectivitat el ser transmissora de tots els successos que passen i que al final construeixen l’actualitat del dia a dia.

Com va ser aquest salt intrèpid cap a la política?

Jo sempre he tingut una vocació de servei. Sempre he tingut una inquietud que va més enllà. Jo crec que la línia entre periodisme i política és molt fina perquè al cap i a la fi, el que estàs fent o vols fer o busques és amb la teva participació activa, transformar la societat. Si ets periodista ho fas a través d’aquest paper d’interpretació, per tant, donar les eines a la ciutadania que no té accés a tot el que està passant perquè pugui generar-se un criteri i a partir d’aquest criteri, decidir coses. I vaig donar un salt a la política perquè era un pas més en aquest treball. Jo sempre he sigut molt utòpica i el dia que ho deixi de ser, me n’aniré cap a casa. Jo penso que podem millorar moltes coses. Estem en un món en que hem de treballar perquè sigui més just per tothom, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats possibles i perquè vivim en felicitat ja que és això el que tots busquem, en el fons. I per fer això, doncs cal lideratge i cal que la gent es posi a treballar.

No vaig donar el pas, directament. També va arribar un moment en que el que estava fent a nivell de periodisme ja era rutina: tornava a fer coses que ja havia fet durant molts anys. Tenia la inquietud de conèixer altres coses i, per tant, jo funciono molt amb il·lusions i per projectes, i l’alcalde actual, Josep Fèlix Ballesteros, quan vaig fer-li una entrevista a les eleccions del 2003, em va oferir treballar al PSC. M’ho vaig pensar i en aquell moment, a més, tothom em va dir que estava boja perquè deixava La Vanguardia on portava treballant 6 anys. En aquell moment, el PSC no manava a la Generalitat perquè manava Jordi Pujol. No manava a Madrid que manava el Jose María Aznar. No manava a Tarragona que manava Joan Miquel Nadal i me n’anava d’una feina fixa, d’un diari de prestigi i molta gent em va dir que: on coi anava! Si t’apuntes a un carro guanyador, pots justificar-ho, en el sentit que començava un projecte nou, per exemple. En aquell moment era dir: “apuesto por el caballo que no està ni en carrera”. I per tant, el Fèlix em va convèncer que hi havia coses a fer i em va engrescar amb aquest projecte: hem de treballar per Tarragona. Al final, vaig començar a treballar en aspectes de gestió comunicativa. Va ser molt interessant. I després ja vaig anar a parar en temes de gestió, de gabinet de comunicació de quan Sabater va ser conseller. En aquell moment ja vaig entrar al que es diu la “cuina” dels projectes polítics. Llavors, va ser quan Fèlix Ballesteros em va demanar que entrés com a regidora. Actualment, em centro em temes de mobilitat, medi ambient i estructura administrativa. Aquesta és la meva segona legislatura com a regidora a l’Ajuntament de Tarragona..

Què és la política per vostè?

La política és l’eina per decidir, avui dia, on volem anar. La democràcia ens permet opinar. I per això, em fa por alguns moviments que sorgeixen que la qüestionen. És cert que hi ha molts lobbys socials. L’únic lloc on realment, la ciutadania pot decidir, és amb la política. És la capacitat de tenir un projecte polític o de construir un projecte col·lectiu i treballar perquè sigui possible. Hem de superar l’individualisme i pensar en la col·lectivitat: pensar més enllà del meu melic com a individu. Ara per ara, però, hem de prestigiar la política.

I per què el PSC? Què significa per vostè?

El PSC pensa primer amb els catalans abans que Catalunya. El PSC significa partit: per tant, col·lectivitat. Socialista: els valors que transmet de la  justícia social, igualtat d’oportunitats i, sobretot, és de  Catalunya. Defensa un país que és Catalunya i tota la seva ciutadania. Penso que és el partit que interessa millor els interessos de la majoria més àmplia, tot i que és veritat, que en aquests moments, no som capaços de convèncer del tot que això realment és així. És el PSC el que pensa primer en els catalans abans que en Catalunya. Si no tenim una sanitat potent o una educació potent, unes infraestructures… ja podem parlar de la resta.

Com valora la situació política, la possible desafecció?

Hi ha un desprestigi social. Per vàries raons: existeix molta gent que no l’interessa que funcioni la democràcia. És més fàcil imposar guanyar diners, imposar idees… si no existeix un sistema democràtic sòlid. D’altra banda, no hem fet les coses bé i es perdona menys l’esquerra que a la dreta. Els polítics no prenem decisions valentes. En tercer lloc, penso que hi ha hagut una  desinversió importantíssima en cultura i educació, hem de treballar-hi perquè això afecta en l’estètica de la democràcia.

Com és la vida dins la rutina d’un Ajuntament?

Molt absorbent. És un tren en marxa. Hi puges en marxa, cada matí però també hi baixes quan està en marxa: pensar que t’has deixat un munt de coses per fer i no haver parat en tot el dia, treballant moltíssimes hores. Avui per exemple, he arribat al despatx de l’alcalde a les vuit del matí i marxaré segurament a casa, a les nou de la nit. És una vida a  nivell personal molt satisfactòria. És molt apassionant.

És fàcil compaginar o conciliar vida política amb vida familiar?

Són moltes hores de treball, molta feina; però no més difícil que vida periodística i vida familiar. Quan treballava a la redacció i tenia dues nenes molt petites, igualment entrava a casa a les onze de la nit, tenia el telèfon tot el dia obert, sempre estaves pendent, els caps de setmana, també. La conciliació per les dones sempre és més complicada. A nivell polític, jo he explicat a les meves filles que la seva mare no té una feina tan organitzada com les altres mares. Els has de fer partícips de determinades coses que ells també viuen. En general, la conciliació per les dones és molt complicada. Hem de seguir treballant per la igualtat d’homes i dones. I aquest també és un dels valors del PSC.

El moment més màgic que hagi vist a través dels seus ulls com a espectadora.

Quan Maragall va ser president. Maragall ha sigut un gran líder. A nivell local, Ballesteros. A nivell mundial, Obama. Vaig seguir de molt a prop la seva elecció. Com ara també estic seguint les eleccions franceses i el què està passant a Anglaterra amb el govern de Cameron. Ho segueixes i t’emociones quan les coses passen. I així de forma més recent, el que més em va emocionar va ser quan ETA va dir prou. Segurament perquè tinc més memòria històrica que altres generacions més joves. Jo recordo l’atemptat de Barcelona o el de Tarragona. Hem patit molt amb el terrorisme.

Què creu que li falta millorar a Tarragona?

Moltes coses. Una ciutat mai acaba de millorar. Jo crec que el repte és seguir tenint cada dia una millora endavant. Ha millorat moltíssim en els últims anys. Aquesta setmana passada, molts restauradors de la Part Alta em comentaven que han tingut més turistes que mai. Això és gràcies a que els últims anys hem treballat. Ara comencem a veure els resultats. Però queden moltes coses encara per millorar, per exemple, hauríem de tenir més cura de l’espai públic.  Una ciutat no només la construeix un ajuntament, sinó també la ciutadania, sí que hi ha d’haver un lideratge, però en aquest sentit, ens hauríem de conscienciar que la qualitat del nostre dia a dia depèn d’aquestes coses.

Creu que les retallades al REC, per exemple, poden empobrir l’oferta cultural de Tarragona?

Crec que el model de cultura està canviant i crec sincerament, que no hi ha hagut retallades, sinó que hi ha hagut modelatges. Continuem mantenint el 90 % de les activitats. Per tant, quines són les activitats que s’estan deixant? Aquelles que necessiten obligatòriament de la subvenció de l’ajuntament. L’ajuntament ha d’ajudar però no ha de ser la font principal. I això és el que ha passat amb el REC i també amb el Dixie Land. Era un programa de l’ajuntament, el festival Dixie, però hem decidit prescindir perquè `el 90% de la gent que venia, era de fora. I per tant, quan temps pocs recursos, vols potenciar a la gent de la ciutat. Hem mantingut el concurs de castells i l’hem ampliat a dos dies perquè generi grans recursos econòmics i que estan desenvolupats per gent de Tarragona per la cultura catalana. Aquells que vivien de la subvenció es queixen, però què estem fent? Hem fet un model ajustat perquè l’ajuntament no sigui el que mantingui una estructura concreta. No pots dependre exclusivament del que et doni l’administració. Entre altres coses, aquests diners, són de tots. I per tant, hem de procurar que els diners que són de tots i en aquests temps, s’ha de mirar com es reparteixen. I s’han de repartir de la manera més igualitària i equitativa possible.

Què en pensa de la imposició de la taxa turística?

Jo crec que no és correcte perquè el model turístic no és igual a Barcelona que a Tarragona. Estem treballant en altres àmbits en aquest sector.

Com va el projecte de les obres de l’estació?

Ha acabat la primera fase i ara estem pendents de com anirà la segona. Estem preocupats perquè els pressupostos de l’Estat no preveuen gran cosa per Tarragona. Hem d’establir els contactes perquè no només es reactivi això, sinó que hi hagi els diners que toquen per arreglar el mercat o pels Jocs del Mediterrani. Però sobretot, estem a l’expectativa per saber com es resoldrà aquesta segona fase perquè permetrà connectar l’estació amb el Passeig Marítim. Això donarà més fluïdesa al trànsit i la farà més accessible perquè la part que falta és la de rebaixar les andanes a l’ascensor perquè la gent amb mobilitat reduïda ara no pot. Estem negociant perquè no s’aturin.

Què ha suposat el Pla d’Ajustament de l’Ajuntament de Tarragona?

Hem fet un Pla d’Ajustament molt pensat. Perquè hem buscat el menor impacte en aquells àmbits on les necessitats són majors, és a dir, serveis socials per una banda. Tot i que farem els acomiadaments de l’EMT que són estrictament necessaris. Però a nivell d’Ajuntament, no farem cap acomiadament a la plantilla. Hem fet un ajustament que va molt a l’objectiu d’estalviar, en temes que no afectin a la cohesió social necessària i temes estratègics de reactivació de la ciutat.

Què és per vostè Tarragona?

Tarragona és el lloc on han viscut les meves filles i per tant, és la meva ciutat tot i que jo hagi nascut a Saragossa. Jo crec que és un dels llocs més bonics per viure.

Per què la Plaça de la Font és el seu lloc preferit?

Bé, abans anàvem a la Plaça Corsini, els divendres a la tarda, quan les meves filles eren més petites fins que hi van haver les obres del Mercat. Llavors, amb els pares de l’escola, vam pujar a la Plaça de la Font. I des d’aleshores, és com un ritual. Una vegada a la setmana, ni que siguin cinc minuts, fem un te o un cafè o un vinet a la Plaça de la Font i ho fem tot l’any. Crec que hi ha molts pocs divendres que no hi anem.

Què li transmet?

La Plaça de la Font em transmet la vida. A mi m’agrada molt la Part Alta. És el cor de la ciutat, és l’essència de Tarragona. Dins de la Part Alta hi ha molts racons que m’agraden: la Plaça del Pallol, el Pati de la Seu… les places m’agraden molt. La Plaça de la Font, diguem, és un resum del què és la vida mediterrània, en tots els aspectes. Els positius i els no tan positius. O sigui, els positius que serien: des de la trobada amb la gent, la conversa, el so, la terrasseta, el saber gaudir, el perdre el temps… però també tet convida a gaudir de l’ambient. Aquesta plaça és un punt de trobada entre polítics, artistes, periodistes… et convida a compartir experiències. Si vols trobar-te amb algú, en algun moment, te’l creues a la Plaça de la Font. I després, a la vegada també, ens trobem la part més difícil de la vida mediterrània que he comentat abans: la convivència. La Plaça de la Font té molts usuaris diferents i per tant, la convivència és un equilibri continuo que s’ha de treballar, dia a dia. I el respecte, el conflicte que es genera a vegades, per exemple: quan els veïns es queixen que hi ha massa soroll, els propietaris de bars que demanen més hores per obrir, els joves que volen estar al carrer amb la música alta… Per tant, la Plaça de la Font és una bona metàfora de la vida. Però també és la història, és l’antic circ, ens connecta amb el nostre passat i a la vegada, hi ha l’Ajuntament que ens connecta amb el futur.