“El periodisme és la meva idiosincràsia”

Marina Pallás entrevista a Bet Altarriba que a part d’estudiar 3r de Periodisme a la URV (Grau de Comunicació) és l’autora d’aquest blog. La Bet té 21 anys i a part d’haver col·laborat a Tarragona Ràdio, Ràdio Igualada, Deportes y Ocio, La Segarra, entre altres; formarà part del Gabinet de Comunicació de la JNC i està enamorada de Tarragona, de la seva gent, però, sobretot del periodisme: la raó de la seva existència i la seva manera de ser

En primer lloc, Bet, moltes gràcies per deixar-me fer aquesta entrevista. He estat seguint el teu blog, de videstarragonines i el primer que vaig pensar va ser perquè vas voler fer un blog així, tan concret, sobre la gent de Tarragona.

Les gràcies també a tu, per voler-la fer i haver seguit el blog. Bé, tot va començar quan en David Domingo, professor de Periodisme Digital a la URV, va proposar-nos d’engegar un blog, si volíem optar a un 10 % més de la nota. Vaig pensar que era una bona oportunitat, això del blog, perquè també en tinc un altre (tot i que ara amb tots dos a l’hora no ho he pogut compaginar) i era més un recull dels articles que he anat publicant a diferents llocs… Doncs bé, la idea dels blogs sempre m’ha captivat molt: és una bona eina per donar-te a conèixer, per arribar a més gent… És la teva plataforma. Expliques tot el que sents, tot el que et preocupa, tot el que t’inquieta, pots interactuar amb gent i la meva idea inicial va ser fer un blog sobre el Nàstic, per explicar la seva lluita per la permanència, seguir la trajectòria esportiva d’aquesta cursa. Però vaig pensar que tot i agradar-me tant el futbol, potser estava massa vist.

Una de les característiques que crec posseir és que m’agrada ser creativa, diferent. I vaig anar pensat i la segona idea que vaig tenir va ser fer com un petit homenatge, per dir-ho d’una manera, al blog digital 365dies o a la peça que sempre em llegeixo, pel matí: La Contra de La Vanguardia. L’entrevista és un gènere que sempre m’ha agradat. M’agrada conèixer gent, parlar-hi. M’interessa molt saber què pensa la gent i arribar a les persones. M’importa la societat. I vaig comprovar el mercat tarragoní i vaig veure doncs que aquí, a Tarragona, no s’havia fet una cosa similar. Volia trencar el tòpic d’entrevista comuna a voler saber una mica més del personatge que entrevistava: que tingués confiança a l’hora de parlar amb mi, perquè ho fèiem al seu lloc preferit i que m’expliqués que tenia aquell lloc de Tarragona que no ho tingués cap altre lloc. Una manera d’unir la vida d’aquella persona amb la vida que hi fa, al seu lloc preferit: et diu una cosa més de la seva vida, l’entrevistat. Dónes el sentit de la vida d’aquella persona i la del seu lloc preferit. No em volia estancar en un sol àmbit: volia tocar esports, política, cultura, fotografia… tot el que fos possible. Tot i que ho he intentat compaginar amb les pràctiques, les classes i tot plegat.

Tu també et sents una vida tarragonina?

Jo sóc una mica, de tot arreu. Vaig néixer a Igualada, fa 21 anys. He viscut allà durant gairebé 16. Després vaig anar a viure a Santa Coloma de Queralt i ara, per la universitat, visc a Tarragona. Igualada forma part de la meva vida: és el lloc on tinc una part de la meva família, els amics de tota la vida… la meva infantesa i adolescència. Santa Coloma va suposar un canvi crucial: arribes a un poble, conèixer gent nova, noves amistats, altres plantejaments de la vida… i Tarragona, jo crec que ha marcat un abans i un després a la meva vida. És on crec que m’he arribat a conèixer millor. En un futur, Tarragona, és on m’agradaria viure. I recupero una mica, l’essència que té Santa Coloma: la vida de poble, de conèixer a la gent. I moltes persones que he anat entrevistant, també he vist que pensem igual en això. És una ciutat que enamora, que encisa… a mi, Tarragona, també m’esborrona. Jo no sé que hagués passat de la meva vida si hagués anat a viure a un altre lloc que no fos Tarragona. Entenc que no estic empadronada aquí i que només m’hi quedo entre setmana i alguns caps de setmana, però sento que formo part d’aquí, de Tarragona.

Ja ho tens decidit?

Sí, m’agradaria viure a Tarragona. Al Serrallo, tot i que no puc descartar l’encant de la Part Alta.

Què et va portar venir a viure aquí?

Quan vaig fer la Selectivitat, vaig poder escollir a anar a Barcelona, també. Tenia pensat anar a Barcelona, però vaig mirar el pla d’estudis de la URV i vaig veure que els dos primers anys de carrera podia fer Publicitat i Relacions Públiques, Comunicació Audiovisual i Periodisme… i tot i que jo anés amb la idea de fer Periodisme, podia veure altres vessants de la comunicació. Ser més polivalent. I em va cridar l’atenció això, que no em servia de res estar especialitzada en una cosa concreta, sinó que volia estar especialitzada en una vessant comunicativa i haver vist les altres branques. Veure perquè volia ser periodista. Em va agradar que des del primer dia, gairebé, ja podia agafar una càmera, que era un grup reduït… i això últim també va ser decisiu: jo venia d’un Batxillerat on la meva branca érem 3, a tota la promoció érem uns 16… i m’agrada la idea que tot quedi més com en família.

Quin  és el teu racó de Tarragona que el fa diferent, el teu lloc preferit?

M’agrada molt el mar. Com he vist a molta gent que he entrevistat, la connexió que té Tarragona amb el mar… no hi ha paraules. La Part Alta em recorda molts moments: un punt de trobada amb la gent de Tarragona i amb la gent que estimo. Les places sempre m’han agradat, com també m’encanta la plaça del meu poble. La Plaça de la Font, la Plaça del Fòrum, les escales de la Catedral… tot té una màgia. Tornant amb el mar, m’agrada desconnectar allà, tot i que a vegades, no tingui temps per fer-ho. El mar per mi és el lloc perfecte. I, per això, vull viure davant del mar. Em va sorprendre que amb la gent que he entrevistat, ningú em digués que el seu lloc preferit és El Serrallo. A mi, de veritat, que em té el cor robat. Vull viure aquí, entre casetes de pescadors i que la meva finestra, quan l’obri, pugui arribar a olorar el mar. Tarrragona per mi és la ciutat del mar. I gràcies a aquesta reflexió, amb la comunicació que vaig tenir amb el mar, a primer de carrera vaig escriure una novel·la sobre tot això, la meva experiència, de venir a estudiar fora, una reflexió de tot el que m’havia passat fins llavors i el mar es va convertir com un refugi.

Enlloc de la part positiva, parlem de la part negativa. Què canviaries?

Que sigui tan difícil arribar al mar, pel tema de les obres de baix del port, pel tema de la Rambla… El mar hauria de ser accessible: el mar abraça la ciutat. Hi ha barreres que impedeixen que aquesta abraçada no es pugui donar.

Per què estàs estudiant Periodisme?

Sempre ho he volgut ser. Quan era petita seguia molt el futbol. Tant el futbol com l’handbol sempre han estat una passió per a mi. Altres esports també m’agraden, però sobretot, aquests dos. Quan era petita, el meu somni era retransmetre un partit de futbol. No podia dormir sense escoltar la ràdio, al costat del meu avi. Era una manera de conciliar el son, escoltant notícies, falques radiofòniques… suposo que hi ha nens que dormien amb cançons de bressol, jo dormia escoltant la ràdio. I pensava: de gran, jo, vull estar també amb un micròfon i parlar (riu). I de petita, quan la meva mare parlava amb altres mares, ella deia que sí, que jo seria una gran metgessa. I jo responia molt clara: mama, jo de gran vull ser periodista. Em va costar molt convèncer-la que això és el que realment m’agrada, però mai m’ha posat cap inconvenient perquè no estudiés el que jo volgués, tot el contrari, sempre ha respectat les meves decisions i és qui sempre m’ha donat un copet a l’espatlla encoratjador.

M’agrada molt saber que puc transmetre una visió dels fets, que puc comunicar què està passant, que puc interpretar la realitat… és tota la definició del periodisme en sí. És una feina molt vocacional i quan era petita, ja ho he dit, ja deia que volia explicar què està passant. I això ho enganxo una mica amb el que diu Iñaki Gabilondo: “l’ofici d’explicar les coses”. Però em quedo més amb la de Gabriel García Márquez que: “el periodisme és el millor ofici del món”. I té raó, molta raó (riu). I sí, sense periodisme no hi ha democràcia, és totalment cert, això també. És un pilar bàsic perquè un sistema polític sigui democràtic. Lligat això, també penso que la línia entre periodisme i política és molt fina. I la política també m’agrada molt.  Quan feia Batxillerat, pensava: ostres, demanen una nota molt alta per periodisme… me’n sortiré? I una de les opcions que vaig posar va ser Ciències Polítiques. Si no feia periodisme, almenys volia fer política. I no crec que hi hagi cap altra professió que em defineixi tan bé com ser periodista, per totes les ganes que tinc de comunicar. I per a mi, explicar què està passant, és la raó de la meva existència. Ser una finestra més, per a mi és una raó per viure. El periodisme és la meva idiosincràsia: necessito estar al lloc dels fets, saber què està passant. Necessito saber què passa a la meva societat. No puc viure amb els ulls tancats, vull saber com és i què li passa a la meva ciutadania i al meu entorn. Necessito saber què passa a tota hora i a tot lloc. Potser arriba a ser malaltís i tot, però és el meu elixir. Cada dia que em llevo, intento mirar tots els diaris diferents, totes les línies editorials: veure components polítics. I com m’agrada tant la política, necessito aprendre’n més d’ella.

Abans parlàvem una mica que sense periodisme no hi ha democràcia però em podries concretar més coses sobre les que aporta avui en dia, o sigui, què li falta a la societat? Què li falta al periodisme?

L’excés d’informació genera desinformació. Així ens ho diuen. Ara ho lligaré també, amb la situació que està vivint el periodisme i és que sí que és cert que està en una fase crítica. No és un moment fàcil, jo ara quan acabi la carrera tinc la idea de fer un màster. Vull fer en un futur el doctorat. Aquests són els meus projectes. Mai es deixa d’aprendre, vull estar ben formada. No em tanco a res. No sé si quan acabi la carrera ja tindré feina o m’hauré d’anar formant més per tenir més oportunitats… i és clar, veus tota la situació crítica del periodisme i penses… ostres, Einstein ja ho deia que en moments crítics és quan surten les millors idees, les millors propostes o que el fet d’aflorir més la imaginació, sorgeixen més les idees… tot conflueix. Si ens hi fixem, és el punt àlgid de les comunicacions, de les xarxes socials… L’ésser humà mai ha estat tan ben informat. O millor dit, mai ha rebut tanta informació com fins ara. Ara estem nosaltres en un impàs que estem canviant la manera de fer periodisme. I trobo que és positiu. No crec que el periodisme desaparegui mai. Periodistes ja ho eren des de la prehistòria quan explicaven les caceres o quan es reunien amb grup per explicar qualsevol cosa. Quan apareix el llenguatge o la comunicació. Tota la vida hi ha hagut periodisme,  tot i que al final, es va consolidar com una professió: es va professionalitzar. La societat necessita el periodisme: per comprendre per saber què passa al seu entorn i per comprendre la seva vida. Ja sigui perquè no hi hagi casos de corrupcions, per saber crisis, no només econòmiques, sinó també socials. La societat entendre què està passant.

Quines són les qualitats que ha de tenir el periodista?

La veritat. És la més important. La transparència. Ara seré molt teòrica, però ha de saber contrastar i ser un bon comunicador. Un periodista és una persona curiosa, saber què li està passant, que vol anar al rerefons del perquè de les coses. És una persona inquieta, intrèpida, aventurera entre cometes. No conformista, gens conformista. Sempre vol saber més. Amb empatia. El periodisme també l’entenc, no només com una finestra oberta al món polític o econòmic, sinó també una manera de fer justícia social.

Creus que tens alguna d’aquestes qualitats?

Crec que sóc una persona intrèpida, gens conformista, treballadora. Sobretot, ho relaciono molt amb les meves fases vitals. Sempre he sigut una persona que no m’he conformat amb poc. Sempre he tingut fe en mi mateixa i sempre he volgut anar més enllà. La meva família i els meus amics sempre m’han ajudat molt en això a que no em conformés amb res o que em quedés amb braços creuats. La meva manera de ser també ha sigut sempre així. Sempre m’ha agradat saber la veritat de les coses. El valor màxim d’una persona és la veritat. Sempre. I la seguretat, feta amb passos ferms. Has de demostrar saber perquè t’equivoques o perquè no. Tots ens podem equivocar, tots podem cometre errors. Jo sempre he reconegut les coses. Quan l’he pifiat, els errors dels altres o el que els altres han fet bé. Jo em quedo amb la qualitat que m’agrada reconèixer les coses.

Tornant als teus estudis, quina valoració en fas?

Primer va ser un any difícil. Les tres carreres a la vegada em van descol·locar una mica, també el pas d’haver vingut a Tarragona, la novetat, tenir una assignatura creuada… Però sóc tossuda. Havia arribat a pensar que m’havia equivocat de carrera, tenia molts pals a les rodes…  Però si un vol, pot. És la meva filosofia de vida. Si tu creus en tu mateixa, podràs. Sí que és veritat, tot i que les coses no siguin favorables, que tot esforç té la seva recompensa. I a tot se li pot treure la part positiva. De tot se n’aprèn. Jo penso que si he arribat on he arribat, no ha estat només gràcies a l’esforç, sinó també gràcies als valors de la meva família: treball, esforç i sacrifici. És on de debò ho agraeixo. No t’estic dient que arribaré al gran mitjà de comunicació, però sí que sé que arribaré a ser una persona satisfeta fins on he arribat. No perquè sigui conformista, sinó perquè sabré que he treballat dur.

Tornant amb els estudis, segon hi vaig anar amb més ganes. No m’agrada que res pugui amb mi. I tercer, ha estat l’any de l’especialització on he demostrat que vull ser periodista. Més que mai. I tinc ganes de començar el projecte amb la JNC. No he arribat a la cima, però mai hi ha cap muntanya impossible si tu t’ho proposes. Ara esperar com anirà tot.

Quins projectes tens?

Tinc molts projectes. Estic molt entusiasmada de formar part d’aquest gabinet de comunicació. Després, m’agradaria fer el màster. La meva mare és qui m’ha animat a continuar. Com moltes altres vegades m’ha ajudat a mai tirar la tovallola i a voler saber sempre més. Mai estancar-me. I m’ha animat a anar a Madrid quan acabi la carrera, per una temporada i fer el màster allà. Jo em veig a Tarragona a llarg termini, amb fills i néts (riu). M’agradaria fer el Màster en Comunicació Política. Tot i que no tinc clar en quin mitjà m’agradaria treballar. Després tinc un altre projecte, que és treure un llibre que el vull començar aquest estiu. Vull retrobar-me amb el Nou Periodisme, amb la corrent de Truman Capote: fer un periodisme barrejat amb investigació. I com que la literatura m’agrada molt, fer una combinació de dues vessants que m’agraden molt. Descobrir uns fets i plasmar-ho en una novel·la.

Molt polifacètica…

Sí, sóc massa activa. No em conformo amb una sola cosa i prou. Jo trobo que la vida et dóna moltes oportunitats per provar moltes coses i de vida, només n’hi ha una. És una ambició? No, simplement m’agrada molt fer coses.

Tens alguna idea al cap d’un altre projecte digital?

Jo aquest blog, no m’esperava haver rebut tantes visites. El primer dia, a les 3 hores ja tenia més de 250 visites i sí que és cert que les xarxes socials m’han ajudat molt, però també agraeixo qui ha format part d’aquest blog i qui ha dedicat una part del seu temps en llegir aquestes vides. Estic molt satisfeta pel seu recolliment i dono les gràcies a tothom.

“La platja és la màgia de Tarragona i de la meva vida”

 

Dídac Moreno, 22 anys. Jugador i entrenador del Club Voleibol de Sant Pere i Sant Pau. Un club que des de la setmana passada ha tocat el cel, aconseguint l’ascens a la primera nacional, després de superar en l’últim partit de la lligueta d’ascens al Perlas Orquídea Rafal Vell de Balears. No ha estat un camí fàcil. Però tot esforç té la seva recompensa. L’entrevista, a la platja de Tarragona perquè segons el jugador de vòlei: “li dóna un toc especial”.

Qui és Dídac Moreno?

És un noi que intenta viure el dia a dia amb un somriure, amb positivisme, encara que a vegades, és complicat. Intento buscar la part positiva a tot i baso en la meva vida en cuidar a la família i als amics, a jugar i a entrenar vòlei. M’agrada molt l’esport.

Com vas entrar dins del món del vòlei?

Vaig començar a jugar de porter a La Salle. A partir de 4t d’ESO, vaig començar a practicar el vòlei per un amic que ara està jugant a Primera Divisió, Carlos Mora. Des de llavors, m’hi he enganxat molt. És un esport molt dinàmic, té molta més salsa que el futbol perquè és molt més punt a punt. És un esport més directe, em treu de moltes tensions. És la meva vàlvula d’escapament.

Què va succeir amb l’equip de voleibol de Sant Pere i Sant Pau?

Es va retallar del pressupost, pràcticament un 50%, avisant l’1 d’agost. Per tant, quan no hi havia temps de marge i ja s’havia planificat tota la temporada. Vèiem impossible mantenir-se amb el pressupost que ens van donar. Llavors, es va optar per desfer aquest equip i planificar la temporada, de cara a la base, de cara al segon equip que ara és el primer (que és on estic jo ara). Sobretot, de cara als nens: molta base i molt aprenentatge perquè aquí a Catalunya i a Espanya no és massa conegut, el vòlei. És interessant perquè més que tenir bons jugadors de primera divisió, també importa tenir una bona base per tu fer-los i perquè després pugin.

Quines són les claus per fer un bon partit de vòlei?

Sobretot, confiar en tu i estar en un equip on tot sigui un grup. No és com el tennis o la fórmula 1 que són esports individuals… és com el futbol, sí. Si no hi ha feeling amb la gent de l’equip, tu no pots jugar bé. I el fet que hi hagi aquesta química, em dóna molta tranquil·litat. També em motiva pensar en el rival. Però de forma resumida, les claus són: companyerisme, motivació i alegria.

Què sents quan estàs a la pista?

Sento molta felicitat perquè és un hobby que he arribat a sentir molt meu. Mai m’ha passat en cap altre esport. Sento molta llibertat. Per mi el vòlei és una cosa totalment necessària: com l’aigua que bec.

El teu millor company al vestuari.

El col·locador, en Javi Naya. Porto jugant amb ell des que vaig començar i sempre m’ha ajudat, sempre ha estat amb mi, tan dins com fora. És algú molt important. Si no estigués a l’equip, potser baixaria el meu rendiment. Quan estic bé, em motiva. I quan no, em dóna ànims per seguir.

La temporada o el partit més difícil, quan vegis que “no ens en sortirem”.

Et diria Olot. Però, recentment, vam tenir a les fases, un partit molt difícil. Va ser el del passat divendres, a les 20h contra l’Illa Grau de Castelló i ha estat un partit que vèiem pràcticament impossible perquè ells tenien 3 o 4 jugadors que jugaven a nacional però que van baixar al segon equip i ens va costar moltíssim. Vam anar perdent 1-2 però després vam acabar 3-2, però vam patir molt. El resum seria que vam començar a les 20h i a les 22:3oh vam acabar el partit. Va ser molt difícil de guanyar, però vam tenir molta satisfacció.

I el més pletòric, el que “no oblidaré mai per bons moments”.

Sincerament, l’últim, el de diumenge passat. Va ser un partit molt especial, el pavelló estava ple. Va ser increïble perquè ens ho jugàvem tot: o ells o nosaltres. Però tot i així, tampoc va ser un partit fàcil, però el fet d’emportar-nos el partit, doble satisfacció perquè vam fer un gran treball.

Com ha respost l’afició?

Un 10. Sí, va estar a cada partit, animant-nos.

Com definiries l’aficionat de Tarragona?

L’afició tarragonina és bona i a part, és fidel. Mai falla. Això sí, a Terol, per exemple, es viu molt més el vòlei que no altres esports i estar allà al pavelló, va ser una passada. Podríem tenir molt més ambient i molta més sensació perquè sigui un infern el camp.

S’ha fet alguna iniciativa per part del club per incentivar l’aficionat?

L’entrada gratuïta i a part, posem cartells tant per Sant Pere i Sant Pau com per Tarragona. També estem a totes les xarxes socials.

Deixant de banda la teva faceta com a jugador, també ets entrenador del Sant Pere i Sant Pau i què ha suposat per a tu.

Sí, fa un any que entreno a l’equip infantil femení. Entrenant en dónes compte de qui ets tu, de com ets, dins d’aquest esport. Fins i tot, a nivell personal, he millorat molt més, per exemple, en la faceta d’expressar-me millor en grup. O, tàcticament: ara ho entenc tot molt més, el per què de les decisions del meu entrenador. Però sempre ho intentes fer el millor possible, que tot surti bé per a tothom.

En quins projectes estàs actualment?

Estic preparant-me per ser policia. I a part, vòlei, família i amics.

Què és Tarragona per a tu?

Fins ara, la meva vida. Tarragona sempre em marcarà perquè és una ciutat molt especial. No canviaria aquesta vida perquè la platja li dóna un toc especial. I a part, és una ciutat que té història. Té el seu encant.

Perquè l’entrevista a la platja tarragonina?

Per mi, la platja és com la meva segona casa, sempre li he trobat un encant. Fins i tot, a l’hivern, necessito estar-hi. Sento que tinc una connexió molt especial amb tot aquest paisatge. Qualsevol adjectiu es queda curt. La platja és la màgia de Tarragona i de la meva vida.

 

“Mentre hi hagi il·lusió, tens reptes”

Cinta Bellmunt, periodista i arqueòloga. Barcelonina de naixement i tarragonina d’adopció des de l’any 1986. Tot i haver dedicat gran part de la seva vida a grans capçaleres periodístiques com: El País, L’Avui TVE; actualment, forma part del Gabinet de Comunicació i Relacions Externes de la URV i és la responsable de comunicació de l’IPHES. Una institució que ha arribat a molts catalans gràcies a la sèrie “Sota Terra” de TV3 i que va viure el reconeixement del Premi Príncep d’Astúries, dècades d’una trajectòria professional . L’entrevista, a la Plaça del Fòrum, un racó tarragoní envoltat d’història, relacions socials i arqueologia.

Llegint el seu blog personal, vostè esmenta que el que li va portar al periodisme, va ser el plaer per l’escriptura. Com va començar tot?

A mi sempre m’ha agradat escriure, des de molt joveneta que ja feia els meus diaris personals i després, al barri on vivia a Barcelona, també participava a la revista del barri: fent publicacions pròximes o butlletins. En el moment determinat que has de triar, en un principi, semblava que el més pròxim a l’escriptura fer Literatura o alguna Filologia. Vaig estar dubtant entre Filologia Catalana i Periodisme, però em vaig decantar més per Periodisme perquè el tipus d’escriptura que a mi m’agradava no era tan literària sinó més social, sobre vides humanes… i en canvi, amb la literatura, és més creació, més artístic. Així doncs, em va agradar més el que podia fer des del Periodisme tot i que en aquells moments no em plantejava escriure llibres; a mi ja m’estava bé escriure articles o fer reportatges als diaris o revistes. Llavors semblava que era més adequat anar-me’n a Periodisme que en aquell moment era Ciències de la Informació que no pas a Filologia Catalana que impartia altres coneixements que no formaven part del meu perfil.

Què és el periodisme per vostè?

És un ofici vocacional on predomini la honestedat, no l’objectivitat que és diferent. Jo no crec molt en el periodisme objectiu. El periodisme ha de ser honest i ha de saber contrastar la informació. També penso que ha de ser l’eina per transmetre motivació: has de motivar les persones perquè els hi creïs il·lusió i interès per les coses que expliques. És una bona eina per crear interès a la societat en diferents temes que et puguin agradar, però sobretot, que et pugui agradar transmetre-ho i arribar a la gent.

Vostè ha estat en diversos diaris com ara: L’Avui, El Diari de Tarragona, El Noticiero Universal… però també ha fet passos al món radiofònic, televisiu i de les agències de notícies…

Sí, jo vaig començar fent de corresponsal de barri, de La Sagrera, era un diari de tarda, de Barcelona: El Noticiero Universal. Era un moment determinant, quan jo just acabava d’entrar a la facultat van voler fer una xarxa de corresponsals per arribar als nuclis urbans de Barcelona. I a partir d’aquí, això ja va ser una eina per anar fent altres coses dins d’aquest diari. Majoritàriament, he fet sempre periodisme escrit, sobretot de diaris: dins la redacció o en corresponsalies. Vaig venir a viure a Tarragona i vaig fer de corresponsal per diversos diaris: El Pais, L’Avui… i una cosa et porta a una altra, en aquell moment, d’una feina no podies viure, intentaves combinar-ho amb altres elements. Llavors estava en un mitjà escrit, feia col·laboracions en revistes, feia un programa de ràdio… També és cert que durant un moment de la meva vida, em vaig dedicar molt a la televisió ja que vaig estar a TVE. És com un encadenant. Tot i que sempre m’he decantat pel periodisme escrit. No sempre pots fer el que vols i si em quedava sense feina i em sortia l’oportunitat de treballar en una ràdio, doncs treballava en una ràdio. O també ho anava compaginant fent substitucions a l’Agència EFE. Mai m’he tancat a res. Malgrat que m’agradés un tipus de mitjà concret, doncs m’ha agradat poder aprendre d’altres tècniques. De fet, és una cosa que segueixo fent a l’actualitat. Per exemple, em va sortir l’oportunitat de treballar a la URV, per tant, vaig entrar a formar part del Gabinet de Comunicació i Relacions Externes. I sí, és cert també que és una feina totalment diferent a la que havia fet fins ara, molts anys al carrer, cobrint notícies. També han canviat les tecnologies, la forma de fer periodisme. I em vaig començar a endinsar dins del món del periodisme digital. Vaig fer un postgrau, a la UOC, l’any 2000. Ara ho tenim molt assumit, abans no; tot i que alguns veiessin a venir que el futur era Internet. Em vaig introduir amb el món d’Internet, hi combino aquesta feina del Gabinet de Comunicació de la URV amb la de responsable de comunicació de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i aquí implantem les noves tecnologies d’informació: tenim cinc blocs, varis canals al Facebook, dos canals al Twitter… i això ho vaig portant. A part del que a mi m’agradava, he anat descobrint coses noves que també m’han acabat agradant i les he anat fent el millor possible que he pogut.

Esmentant la digitalització, Internet… com veu ara el futur del periodisme?

És molt difícil saber per on anirà. Jo crec que a la vegada, entusiasma molt perquè tot està per fer. Amb la irrupció de les noves tecnologies d’informació: Internet, les xarxes socials… tot això és una revolució de fer periodisme. I llavors, no sé ben bé cap a on anirem, tot i que podem intuir-ho una mica. Estem en plena transformació. És un moment interessant on hi combinen, mitjans tradicionals amb els digitals, amb els nous mitjans de comunicació que surten ara gràcies a Internet. I és una eclosió molt nova. Suposo que això implicarà que es converteixi en un periodisme més participatiu on qualsevol ciutadà pugui dir la seva, el periodisme ja no serà tant del redactor amb l’expert del tema.

Periodisme ciutadà?

Sí, exacte. I molt col·laboratiu, també. Bé, potser col·laboradors no seria la paraula adient, sinó de gent que s’entusiasma pel teu canal de comunicació. Per exemple, que aquesta persona tingui una foto i te l’aboqui al teu canal.

Interès mutu.

Sí, un treball molt en xarxa. De compartir moltes afinitats i de pensar que partiràs des de molts punts de vista. Hi haurà moltes òptiques de com expliques aquell fet, de com s’interpreta. No és el mateix com ho viu l’afectat o com ho viu el ciutadà de peu. Tothom té el seu canal per dir-ho. Serà interessant veure com es creen aquestes complicitats. Intercanviar informació per donar una visió més completa dels fets. Penso que això, les xarxes socials ho afavoreixen molt. A més, et dóna la capacitat d’arribar a públics que d’entrada, per coses que tu fas, no t’haguessis imaginat mai que arribaries. Descobreixes unes afinitats i unes possibilitats d’arribar a uns sectors que no se t’haguessin ocorregut abans. Amplies els teus seguidors, de públics molt diversos. Estaven acostumats d’anar cap a un públic conegut i determinat.

Conflueixen moltes opinions.

Sí i és molt enriquidor. A més, això també t’implica estar més atent a la teva audiència. Però també per facilitar-li el diàleg.

I de moments inesborrables, en deu haver viscut molts, gràcies al periodisme.

Hi ha moltes anècdotes, però em quedo amb la possibilitat d’accedir a persones que d’una altra manera, ho haguessis tingut molt difícil. A través del periodisme, has tingut una eina per poder saber més sobre coses que t’agraden o sobre personatges.

Seria el cas de Lluís Llach, per exemple?

Sí, des de petita, sempre he sigut fan de Lluís Llach. Aprofitava qualsevol ocasió per anar als seus concerts. El dia que li vaig poder fer la primera entrevista, va ser molt emocionant. I a més, també vaig escriure un llibre sobre ell. I això li dono les gràcies al periodisme, perquè vaig poder fer un seguiment complet de la seva vida. I després, com a coses estructurals de la teva vida, el dia que vaig poder entrar en contacte amb l’Eudald Carbonell quan va arribar a Tarragona. No em quedo tant, potser, amb un dia i hora concreta, sinó de situacions i relacions humanes que t’han propiciat una sèrie d’experiències que a més, t’han marcat la teva vida, com és el cas de l’Eudald: una columna vertebral en l’àmbit personal i professional. Tot i que també recordo la dècada entre els vuitanta i noranta quan va entrar en bullici l’expansió nuclear a Tarragona; entrar en sintonia en persones que hi estaven en contra o a favor, per exemple. Tot això em va portar a conèixer persones i opinions diferents d’entendre el món.

Actualment, està centrada a part del Gabinet de Comunicació de la URV, amb l’IPHES. Com va donar aquest salt al món de l’arqueologia?

Jo vaig arribar a Tarragona, a l’any 1986 i jo de l’arqueologia, tenia nocions bàsiques. Però és clar, vaig arribar a una ciutat amb un context arqueològic romà molt important. I et comença a agradar. I aquí hi havia un grup de persones que intentaven fer un taller escola i jo els hi anava a fer entrevistes. A partir d’aquí, et comences a sensibilitzar en el tema. El moment important va ser quan a l’any 1988, va arribar a la ciutat, l’Eudald Carbonell. Es va incorporar a l’antiga Universitat de Barcelona, a la delegació de Tarragona, com a professor i llavors vam entrar en contacte. I ell em començava a explicar la importància que tenia per a ell l’arqueologia i que volia formar un equip de primera línia mundial d’investigació. Ell ja començava amb els alumnes que tenia a les classes d’història i feien alguna excavació. Jo li anava fent seguiment amb els diferents mitjans que col·laborava, una campanya de socialització de la ciència, explicant tots aquells projectes que ell començava a estructurar. A partir d’aquí, jo vaig descobrir que m’agradava. I hem fet llibres junts, també. I en un moment determinat, quan a la URV es va posar en marxa el màster d’Arqueologia del Quaternari en Evolució Humana, que s’imparteix gràcies a les investigacions que es fan a l’IPHES. Com que la idea era de seguir treballant i col·laborant junts, vaig fer el màster, per tenir més coneixement sobre el tema.

Què li ha suposat entrar dins d’aquest món amb Eudald Carbonell?

Ha marcat una part important de la meva vida. Hem passat moltes hores junts viatjant, aprenent, escrivint.. Per mi, treballar amb l’Eudald Carbonell ha estat un privilegi. Ell és una persona molt facilitadora, deixa molt que tu mostris com t’agrada treballar. Tot i que tu ja sàpigues quina és la línia que li agrada treballar, però no és una persona que estigui a sobre per saber que fas o deixes de fer. Ell té una idea i tu la desenvolupes i li presentes un resultat. Però tens el camí molt fàcil perquè tu siguis plenament lliure de com ho vols treballar o enfocar. I això és  molt d’agrair. És una persona molt entenedora, que sempre t’escolta… i sempre t’ajudarà a resoldre problemes o situacions. I sempre mirarà el que sigui prioritari per l’equip. Així doncs, agraeixes molt la confiança. El que t’entusiasma molt, és veure com un equip que no existia, ell ha estructurat un equip amb projectes de projecció internacional. És molt emocionant. Veus els processos molt de prop. I amb ell també aprens a tenir clares les idees. També m’ha ajudat molt en ser perseverant, a no baixar mai la guàrdia. Però ja et dic, contínuament, és una escola d’aprenentatge. Jo l’arqueologia la veig des del punt de vista com a periodista, encara que hagi fet el màster, puc viure també la meva professió real com a periodista; per exemple, doncs escrivint notícies pels diferents canals de comunicació o com també fent llibres. És un projecte d’equip amb molta implicació personal. Això només ho pot entendre la gent que li agrada molt.

Creu que un arqueòleg i un periodista tenen punts en comú?

Un arqueòleg ha de ser una persona curiosa. Vol saber perquè ha passat allò, les causes d’aquell fet o el que sigui. Són molt similars en processos de treball. Has de tenir una metodologia clara de treball. De fet, la tesi de màster, la faig fent aplicant el mètode científic, arqueològic a un cas de comunicació. Vam agafar un tema, que als anys noranta, hi va haver un conflicte a un poble petit de Portugal. Volien construir un embassament, era un projecte de l’estat de Portugal, per resoldre problemes d’aigua i d’energia. Anaven a construir una central hidroelèctrica que necessitava la construcció d’un embassament. Llavors, construint l’embassament, es van posar al descobert uns gravats prehistòrics que ara són Patrimoni de la Humanitat. Llavors a Portugal, van sorgir uns moviments d’arqueòlegs perquè s’aturessin aquelles obres perquè allò tenia tota la pinta que fos un complex arqueològic molt important. Tot aquell any va estar marcat per una lluita social i política. Les obres es van aturar, no s’ha construït mai aquell embassament ni la central hidroelèctrica, els gravats són Patrimoni de la Humanitat i ara és un parc arqueològic i també s’ha construït un museu. Jo el que vaig fer va ser veure els processos i els mecanismes que s’havien posat en marxa per poder frenar aquell projecte del govern de Portugal. Per exemple, quin paper van tenir els periodistes i els mitjans de comunicació, quin tractament li donaven al cas, les informacions que publicaven als diaris… i parlava amb els arqueòlegs per saber quines argumentacions recolzaven. Vaig entrevistar a polítics i gent de diferents àmbits que havien tingut a veure en aquell conflicte. És a dir, mostrar una prospectiva d’una societat immediata que podia treure profit al seu passat. Un poble que tenia pocs recursos econòmics, allò li va comportar uns beneficis pel poble i per la comarca. També és la idea de periodisme social. Com a l’IPHES també fem evolució social, és a dir, allò té una repercussió social. La teva feina pot millorar l’entorn.

Seguint el fil d’una de les preguntes anteriors, quin és el seu moment inesborrable viscut a través de l’arqueologia?

Quan l’equip va rebre el Premi Príncep d’Astúries. Era un reconeixement de tasques que s’havien fet durant dècades, sobretot, de feina oculta. És com un reconeixement que va permetre consolidar i estructurar tot un equip d’investigació important. I a permès crear models com el cas d’Atapuerca, que serveix per reconèixer totes aquestes tasques arqueològiques. Les primeres vegades que sortíem per la televisió, per totes les descobertes, també marquen. Però quan van donar el Premi, va ser molt emocionant per tots plegats perquè a partir d’aquí l’equip ha crescut i ha permès cobrir noves línies de recerca, nous projectes que repercuteixen en l’àmbit social. A més, el trasllat de l’equip a Sescelades, farà que ja tinguem la nostra casa, que tot estigui més consolidat i fixa.

Què ha significat l’aposta per la televisió pública, d’un projecte d’aquestes característiques, com ha estat el cas de la sèrie de TV3, “Sota Terra”, per a l’IPHES i per a vostè?

Una experiència, una molt bona experiència. Jo havia fet televisió, a TVE, des d’un altre punt de vista, d’informació pura i dura. Amb “Sota Terra”, he pogut veure com es fa una sèrie de televisió. No he pogut estar en tot el seguiment, però també m’han passat guions o he pogut anar a alguns rodatges. Ha estat una experiència molt interessant. En aquest cas, una sèrie científica i d’arqueologia, protagonitzada per l’IPHES, per l’Eudald Carbonell. A més, ha fet ressò de la feina que es fa dins d’aquest món, ha arribat a molta més gent. Hem creat moltes mostres d’interès i resposta per part dels telespectadors i seguidors de la sèrie.

En quins projectes està actualment?

A part de continuar amb la feina, tinc tres llibres que m’han encarregat. Per exemple, un tercer llibre que faré amb l’Eudald, que té a veure amb l’estudi de l’evolució humana. També tinc un encàrrec relacionat amb el món dels gitanos catalans ja que fa poc que vaig treure un llibre sobre un grup de música, un grup rumbero català. Ell és gitano, és rumbero. El llibre el va fer en motiu dels vint anys professionals, però ell va fer un documental dels gitanos catalans i el que volen és transformar aquest documental en llibre. M’encarregaré, doncs, de l’adaptació. Després, en tinc un altre relacionat amb Tarragona ciutat, basat en el cas d’una persona però que serveix d’excusa per parlar de moments històrics en l’àmbit de Catalunya on Tarragona ha tingut un paper important. Continuo tenint molts reptes. Jo penso que mentre hi hagi il·lusió, hi ha reptes. L’aprenentatge et porta ganes de saber més, és molt complex. Mai se’n té prou.

Què té Tarragona per vostè?

Tarragona va ser una ciutat que quan vaig venir aquí, ja fa uns vint-i-cinc anys; em vaig trobar una ciutat d’acollida. Et permet desenvolupar-te amb un tracte humà com molt cordial: tot ho tens molt a mà, les persones es coneixen, és relativament fàcil saber qui és qui, per on t’has de moure… Jo estic molt agraïda que quan en un moment determinat vaig arribar, em vaig trobar un nucli de persones que em van acollir molt bé i que s’han convertit en grans amics meus i em van facilitar molt que jo m’integrés molt a la ciutat. Gràcies a Tarragona vaig viure de la feina que a mi m’agradava que era el periodisme. Ha estat la ciutat que m’ha permès viure del que a mi m’agrada. És una ciutat molt acollidora, que ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El sorgiment de la Universitat Rovira i Virgili també va donar molt ambient.

Com veu la convivència arqueològica amb Tarragona?

No s’ha acabat de millorar, encara. Ara estem en un moment que no es fan tantes excavacions, sobretot d’intervencions d’urgència i excavacions lligades al desenvolupament del nucli urbà. Jo vaig viure unes èpoques molt dures, quan es va construir l’Eroski. Hi havia un jaciment, hi va ser un moment molt dur perquè vaig veure les diferents parts i contradiccions que tenen a veure amb la gestió arqueològica perquè no s’acabaven d’organitzar.

Per què, aquí, a la Plaça del Fòrum?

M’he mogut molt, per la Part Alta. Urbanísticament, és un lloc de la ciutat que té molt, el caliu de poble. La gent que viu per aquí, es coneix molt. Encara queden comerços tradicionals. El tracte humà és molt agradable. Molta vida de placeta, també. És com un punt de trobada per sentir el batec de la ciutat. A més, també té tota aquesta part arqueològica, restes que te les trobes per diferents carrerons: et trobes el barri jueu, una inscripció insertada en un edifici… Trobo que els romans van saber agafar molt bon lloc per fer-se el seu temple, el seu fòrum provincial. Històricament ja ha marcat la capitalitat. I la Plaça del Fòrum continua tenint aquesta essència de plaça pública, de lloc de debat. I m’agrada perquè sempre et trobes a algú que coneixes, sobretot quan véns els dissabtes, al mercat.

“Reivindico el ramblejar”

Una vida dedicada a la música i al teatre: Teresa Valls. Una tarragonina que a l’any 1985 va ser una de les fundadores de l’Estudi de Música de Tarragona. A més, també ha participat com actriu i cantant. El seu lloc, a part d’un escenari: la Rambla de Tarragona.

Aquesta passió pel teatre i la música li ve de petita?

Vaig començar a endinsar-me dins del món de la música quan tenia set anys, a extraescolars (estudiava a Les Carmelites). A casa, hi havia un piano, la mare el tocava, ho dic perquè va ser com el primer contacte amb la música i és així com va començar la història. El teatre, de més gran, quan tenia setze o disset anys. Els meus oncles feien sarsueles. Vaig començar amb l’Associació Lírica La Salle, al Metropol, fent sarsuela, doncs. Primer, vaig cantar al cor. La primera que vaig participar era La Dogaresa, als anys setanta, amb el grup que t’he esmentat abans. Però tot té la seva temporada, tot canvia i ja vaig fer papers més importants. He fet teatre musical, també, per a nens, amb grups de Tarragona. També he fet òperes per a escolars. Ho compaginava tot des de fa uns quants anys. També vaig dedicar-me a produir espectacles… i fins ara, que actualment estic a l’Estudi de Música, com a professora de cant i de cant coral.

Què és per vostè el teatre?

Una via d’esbarjo, durant un temps. Després, una feina. Ara penso que és una eina molt important per a la formació d’un cantant.

I la música?

Sempre ha estat molt present dins la meva vida. Primer, com a estudiant. Després, com a intèrpret. No sabia entendre la meva vida sense música.

Quin ritual, mania… segueix quan puja a un escenari?

No sóc supersticiosa. Hi ha una concentració. M’agrada molt el rau-rau, les tripes de l’escenari. Per què un concert funcioni, és molt important el previ: fer exercicis, escalfar la veu…

L’any 1985 va fundar-se l’Estudi de Música de Tarragona. Com va començar la iniciativa?

Bé, l’Estudi de Música és com una cooperativa. Inicialment, va sorgir d’un grup d’amics que estudiàvem junts i que volíem fer ensenyament. L’objectiu era que qualsevol persona que volgués dedicar-se a la música hi tingués accés. Som una escola autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Ja fa quinze anys que disposem d’aquest local, al Passatge de Cobos. Actualment, disposem de quatre Big Bands, una orquestra i dos grups de gran coral. A més, també disposem d’una aula de cant que funciona independentment. 

Com es viu la vida dins d’una escola de música?

És difícil compaginar les tasques de gestió i de docència, però si en tens ganes i t’agrada el que fas, és la clau.

Acaba d’esmentar Big Bands. Què és una Big Band?

És una formació musical de metall, amb base rítmica, piano, percussió i baix. Té a veure amb les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. També hi ha saxos, trompetes, trombons… són formacions entre vint i vint-i-cinc persones. Nosaltres en tenim quatre: la gran, la junior, la baby (formada pels més menuts) i la girl (només dones).

Amb quin projecte està actualment?

Ara a l’abril es va dur a terme un cicle de jazz que va acabar el dia 15. Mai havíem organitzat un cicle. La sorpresa ha estat mol grata, es pot fer gràcies a tothom. La gent té ganes de fer coses. Al cicle hi participaren totes les Big Bands. Després, al maig, s’estrenarà: “Tarragona – Reus: la lluita per les ones”. És un text còmic que s’estrenarà al Metropol: una comèdia molt divertida, és un musical. Tots els qui participen són alumnes i ex-alumnes, també. D’altres que hi formen part són d’altres grups del territori. Ens acompanyarà la Big Band, també. S’estrenarà els dies 12 i 13 de maig. Al juliol, es farà “L’home del paraigua”, a Tarragona, també. Poden participar totes les entitats; l’últim acte és la Fundació Vicent Ferrer. És una festa i per això acull a tothom. Esperem que amb l’Estudi i amb l’Ajuntament puguem fer-ho participatiu.

La Rambla de Tarragona. Què significa per vostè?

És també un punt de trobada entre tarragonines i tarragonins. És una cosa que ve molt de gust, fer-la de tant en tant, passejar per la Rambla. Jo, reivindico el ramblejar.