“Mentre hi hagi il·lusió, tens reptes”

Imagen

Cinta Bellmunt, periodista i arqueòloga. Barcelonina de naixement i tarragonina d’adopció des de l’any 1986. Tot i haver dedicat gran part de la seva vida a grans capçaleres periodístiques com: El País, L’Avui TVE; actualment, forma part del Gabinet de Comunicació i Relacions Externes de la URV i és la responsable de comunicació de l’IPHES. Una institució que ha arribat a molts catalans gràcies a la sèrie “Sota Terra” de TV3 i que va viure el reconeixement del Premi Príncep d’Astúries, dècades d’una trajectòria professional . L’entrevista, a la Plaça del Fòrum, un racó tarragoní envoltat d’història, relacions socials i arqueologia.

Llegint el seu blog personal, vostè esmenta que el que li va portar al periodisme, va ser el plaer per l’escriptura. Com va començar tot?

A mi sempre m’ha agradat escriure, des de molt joveneta que ja feia els meus diaris personals i després, al barri on vivia a Barcelona, també participava a la revista del barri: fent publicacions pròximes o butlletins. En el moment determinat que has de triar, en un principi, semblava que el més pròxim a l’escriptura fer Literatura o alguna Filologia. Vaig estar dubtant entre Filologia Catalana i Periodisme, però em vaig decantar més per Periodisme perquè el tipus d’escriptura que a mi m’agradava no era tan literària sinó més social, sobre vides humanes… i en canvi, amb la literatura, és més creació, més artístic. Així doncs, em va agradar més el que podia fer des del Periodisme tot i que en aquells moments no em plantejava escriure llibres; a mi ja m’estava bé escriure articles o fer reportatges als diaris o revistes. Llavors semblava que era més adequat anar-me’n a Periodisme que en aquell moment era Ciències de la Informació que no pas a Filologia Catalana que impartia altres coneixements que no formaven part del meu perfil.

Què és el periodisme per vostè?

És un ofici vocacional on predomini la honestedat, no l’objectivitat que és diferent. Jo no crec molt en el periodisme objectiu. El periodisme ha de ser honest i ha de saber contrastar la informació. També penso que ha de ser l’eina per transmetre motivació: has de motivar les persones perquè els hi creïs il·lusió i interès per les coses que expliques. És una bona eina per crear interès a la societat en diferents temes que et puguin agradar, però sobretot, que et pugui agradar transmetre-ho i arribar a la gent.

Vostè ha estat en diversos diaris com ara: L’Avui, El Diari de Tarragona, El Noticiero Universal… però també ha fet passos al món radiofònic, televisiu i de les agències de notícies…

Sí, jo vaig començar fent de corresponsal de barri, de La Sagrera, era un diari de tarda, de Barcelona: El Noticiero Universal. Era un moment determinant, quan jo just acabava d’entrar a la facultat van voler fer una xarxa de corresponsals per arribar als nuclis urbans de Barcelona. I a partir d’aquí, això ja va ser una eina per anar fent altres coses dins d’aquest diari. Majoritàriament, he fet sempre periodisme escrit, sobretot de diaris: dins la redacció o en corresponsalies. Vaig venir a viure a Tarragona i vaig fer de corresponsal per diversos diaris: El Pais, L’Avui… i una cosa et porta a una altra, en aquell moment, d’una feina no podies viure, intentaves combinar-ho amb altres elements. Llavors estava en un mitjà escrit, feia col·laboracions en revistes, feia un programa de ràdio… També és cert que durant un moment de la meva vida, em vaig dedicar molt a la televisió ja que vaig estar a TVE. És com un encadenant. Tot i que sempre m’he decantat pel periodisme escrit. No sempre pots fer el que vols i si em quedava sense feina i em sortia l’oportunitat de treballar en una ràdio, doncs treballava en una ràdio. O també ho anava compaginant fent substitucions a l’Agència EFE. Mai m’he tancat a res. Malgrat que m’agradés un tipus de mitjà concret, doncs m’ha agradat poder aprendre d’altres tècniques. De fet, és una cosa que segueixo fent a l’actualitat. Per exemple, em va sortir l’oportunitat de treballar a la URV, per tant, vaig entrar a formar part del Gabinet de Comunicació i Relacions Externes. I sí, és cert també que és una feina totalment diferent a la que havia fet fins ara, molts anys al carrer, cobrint notícies. També han canviat les tecnologies, la forma de fer periodisme. I em vaig començar a endinsar dins del món del periodisme digital. Vaig fer un postgrau, a la UOC, l’any 2000. Ara ho tenim molt assumit, abans no; tot i que alguns veiessin a venir que el futur era Internet. Em vaig introduir amb el món d’Internet, hi combino aquesta feina del Gabinet de Comunicació de la URV amb la de responsable de comunicació de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i aquí implantem les noves tecnologies d’informació: tenim cinc blocs, varis canals al Facebook, dos canals al Twitter… i això ho vaig portant. A part del que a mi m’agradava, he anat descobrint coses noves que també m’han acabat agradant i les he anat fent el millor possible que he pogut.

Esmentant la digitalització, Internet… com veu ara el futur del periodisme?

És molt difícil saber per on anirà. Jo crec que a la vegada, entusiasma molt perquè tot està per fer. Amb la irrupció de les noves tecnologies d’informació: Internet, les xarxes socials… tot això és una revolució de fer periodisme. I llavors, no sé ben bé cap a on anirem, tot i que podem intuir-ho una mica. Estem en plena transformació. És un moment interessant on hi combinen, mitjans tradicionals amb els digitals, amb els nous mitjans de comunicació que surten ara gràcies a Internet. I és una eclosió molt nova. Suposo que això implicarà que es converteixi en un periodisme més participatiu on qualsevol ciutadà pugui dir la seva, el periodisme ja no serà tant del redactor amb l’expert del tema.

Periodisme ciutadà?

Sí, exacte. I molt col·laboratiu, també. Bé, potser col·laboradors no seria la paraula adient, sinó de gent que s’entusiasma pel teu canal de comunicació. Per exemple, que aquesta persona tingui una foto i te l’aboqui al teu canal.

Interès mutu.

Sí, un treball molt en xarxa. De compartir moltes afinitats i de pensar que partiràs des de molts punts de vista. Hi haurà moltes òptiques de com expliques aquell fet, de com s’interpreta. No és el mateix com ho viu l’afectat o com ho viu el ciutadà de peu. Tothom té el seu canal per dir-ho. Serà interessant veure com es creen aquestes complicitats. Intercanviar informació per donar una visió més completa dels fets. Penso que això, les xarxes socials ho afavoreixen molt. A més, et dóna la capacitat d’arribar a públics que d’entrada, per coses que tu fas, no t’haguessis imaginat mai que arribaries. Descobreixes unes afinitats i unes possibilitats d’arribar a uns sectors que no se t’haguessin ocorregut abans. Amplies els teus seguidors, de públics molt diversos. Estaven acostumats d’anar cap a un públic conegut i determinat.

Conflueixen moltes opinions.

Sí i és molt enriquidor. A més, això també t’implica estar més atent a la teva audiència. Però també per facilitar-li el diàleg.

I de moments inesborrables, en deu haver viscut molts, gràcies al periodisme.

Hi ha moltes anècdotes, però em quedo amb la possibilitat d’accedir a persones que d’una altra manera, ho haguessis tingut molt difícil. A través del periodisme, has tingut una eina per poder saber més sobre coses que t’agraden o sobre personatges.

Seria el cas de Lluís Llach, per exemple?

Sí, des de petita, sempre he sigut fan de Lluís Llach. Aprofitava qualsevol ocasió per anar als seus concerts. El dia que li vaig poder fer la primera entrevista, va ser molt emocionant. I a més, també vaig escriure un llibre sobre ell. I això li dono les gràcies al periodisme, perquè vaig poder fer un seguiment complet de la seva vida. I després, com a coses estructurals de la teva vida, el dia que vaig poder entrar en contacte amb l’Eudald Carbonell quan va arribar a Tarragona. No em quedo tant, potser, amb un dia i hora concreta, sinó de situacions i relacions humanes que t’han propiciat una sèrie d’experiències que a més, t’han marcat la teva vida, com és el cas de l’Eudald: una columna vertebral en l’àmbit personal i professional. Tot i que també recordo la dècada entre els vuitanta i noranta quan va entrar en bullici l’expansió nuclear a Tarragona; entrar en sintonia en persones que hi estaven en contra o a favor, per exemple. Tot això em va portar a conèixer persones i opinions diferents d’entendre el món.

Actualment, està centrada a part del Gabinet de Comunicació de la URV, amb l’IPHES. Com va donar aquest salt al món de l’arqueologia?

Jo vaig arribar a Tarragona, a l’any 1986 i jo de l’arqueologia, tenia nocions bàsiques. Però és clar, vaig arribar a una ciutat amb un context arqueològic romà molt important. I et comença a agradar. I aquí hi havia un grup de persones que intentaven fer un taller escola i jo els hi anava a fer entrevistes. A partir d’aquí, et comences a sensibilitzar en el tema. El moment important va ser quan a l’any 1988, va arribar a la ciutat, l’Eudald Carbonell. Es va incorporar a l’antiga Universitat de Barcelona, a la delegació de Tarragona, com a professor i llavors vam entrar en contacte. I ell em començava a explicar la importància que tenia per a ell l’arqueologia i que volia formar un equip de primera línia mundial d’investigació. Ell ja començava amb els alumnes que tenia a les classes d’història i feien alguna excavació. Jo li anava fent seguiment amb els diferents mitjans que col·laborava, una campanya de socialització de la ciència, explicant tots aquells projectes que ell començava a estructurar. A partir d’aquí, jo vaig descobrir que m’agradava. I hem fet llibres junts, també. I en un moment determinat, quan a la URV es va posar en marxa el màster d’Arqueologia del Quaternari en Evolució Humana, que s’imparteix gràcies a les investigacions que es fan a l’IPHES. Com que la idea era de seguir treballant i col·laborant junts, vaig fer el màster, per tenir més coneixement sobre el tema.

Què li ha suposat entrar dins d’aquest món amb Eudald Carbonell?

Ha marcat una part important de la meva vida. Hem passat moltes hores junts viatjant, aprenent, escrivint.. Per mi, treballar amb l’Eudald Carbonell ha estat un privilegi. Ell és una persona molt facilitadora, deixa molt que tu mostris com t’agrada treballar. Tot i que tu ja sàpigues quina és la línia que li agrada treballar, però no és una persona que estigui a sobre per saber que fas o deixes de fer. Ell té una idea i tu la desenvolupes i li presentes un resultat. Però tens el camí molt fàcil perquè tu siguis plenament lliure de com ho vols treballar o enfocar. I això és  molt d’agrair. És una persona molt entenedora, que sempre t’escolta… i sempre t’ajudarà a resoldre problemes o situacions. I sempre mirarà el que sigui prioritari per l’equip. Així doncs, agraeixes molt la confiança. El que t’entusiasma molt, és veure com un equip que no existia, ell ha estructurat un equip amb projectes de projecció internacional. És molt emocionant. Veus els processos molt de prop. I amb ell també aprens a tenir clares les idees. També m’ha ajudat molt en ser perseverant, a no baixar mai la guàrdia. Però ja et dic, contínuament, és una escola d’aprenentatge. Jo l’arqueologia la veig des del punt de vista com a periodista, encara que hagi fet el màster, puc viure també la meva professió real com a periodista; per exemple, doncs escrivint notícies pels diferents canals de comunicació o com també fent llibres. És un projecte d’equip amb molta implicació personal. Això només ho pot entendre la gent que li agrada molt.

Creu que un arqueòleg i un periodista tenen punts en comú?

Un arqueòleg ha de ser una persona curiosa. Vol saber perquè ha passat allò, les causes d’aquell fet o el que sigui. Són molt similars en processos de treball. Has de tenir una metodologia clara de treball. De fet, la tesi de màster, la faig fent aplicant el mètode científic, arqueològic a un cas de comunicació. Vam agafar un tema, que als anys noranta, hi va haver un conflicte a un poble petit de Portugal. Volien construir un embassament, era un projecte de l’estat de Portugal, per resoldre problemes d’aigua i d’energia. Anaven a construir una central hidroelèctrica que necessitava la construcció d’un embassament. Llavors, construint l’embassament, es van posar al descobert uns gravats prehistòrics que ara són Patrimoni de la Humanitat. Llavors a Portugal, van sorgir uns moviments d’arqueòlegs perquè s’aturessin aquelles obres perquè allò tenia tota la pinta que fos un complex arqueològic molt important. Tot aquell any va estar marcat per una lluita social i política. Les obres es van aturar, no s’ha construït mai aquell embassament ni la central hidroelèctrica, els gravats són Patrimoni de la Humanitat i ara és un parc arqueològic i també s’ha construït un museu. Jo el que vaig fer va ser veure els processos i els mecanismes que s’havien posat en marxa per poder frenar aquell projecte del govern de Portugal. Per exemple, quin paper van tenir els periodistes i els mitjans de comunicació, quin tractament li donaven al cas, les informacions que publicaven als diaris… i parlava amb els arqueòlegs per saber quines argumentacions recolzaven. Vaig entrevistar a polítics i gent de diferents àmbits que havien tingut a veure en aquell conflicte. És a dir, mostrar una prospectiva d’una societat immediata que podia treure profit al seu passat. Un poble que tenia pocs recursos econòmics, allò li va comportar uns beneficis pel poble i per la comarca. També és la idea de periodisme social. Com a l’IPHES també fem evolució social, és a dir, allò té una repercussió social. La teva feina pot millorar l’entorn.

Seguint el fil d’una de les preguntes anteriors, quin és el seu moment inesborrable viscut a través de l’arqueologia?

Quan l’equip va rebre el Premi Príncep d’Astúries. Era un reconeixement de tasques que s’havien fet durant dècades, sobretot, de feina oculta. És com un reconeixement que va permetre consolidar i estructurar tot un equip d’investigació important. I a permès crear models com el cas d’Atapuerca, que serveix per reconèixer totes aquestes tasques arqueològiques. Les primeres vegades que sortíem per la televisió, per totes les descobertes, també marquen. Però quan van donar el Premi, va ser molt emocionant per tots plegats perquè a partir d’aquí l’equip ha crescut i ha permès cobrir noves línies de recerca, nous projectes que repercuteixen en l’àmbit social. A més, el trasllat de l’equip a Sescelades, farà que ja tinguem la nostra casa, que tot estigui més consolidat i fixa.

Què ha significat l’aposta per la televisió pública, d’un projecte d’aquestes característiques, com ha estat el cas de la sèrie de TV3, “Sota Terra”, per a l’IPHES i per a vostè?

Una experiència, una molt bona experiència. Jo havia fet televisió, a TVE, des d’un altre punt de vista, d’informació pura i dura. Amb “Sota Terra”, he pogut veure com es fa una sèrie de televisió. No he pogut estar en tot el seguiment, però també m’han passat guions o he pogut anar a alguns rodatges. Ha estat una experiència molt interessant. En aquest cas, una sèrie científica i d’arqueologia, protagonitzada per l’IPHES, per l’Eudald Carbonell. A més, ha fet ressò de la feina que es fa dins d’aquest món, ha arribat a molta més gent. Hem creat moltes mostres d’interès i resposta per part dels telespectadors i seguidors de la sèrie.

En quins projectes està actualment?

A part de continuar amb la feina, tinc tres llibres que m’han encarregat. Per exemple, un tercer llibre que faré amb l’Eudald, que té a veure amb l’estudi de l’evolució humana. També tinc un encàrrec relacionat amb el món dels gitanos catalans ja que fa poc que vaig treure un llibre sobre un grup de música, un grup rumbero català. Ell és gitano, és rumbero. El llibre el va fer en motiu dels vint anys professionals, però ell va fer un documental dels gitanos catalans i el que volen és transformar aquest documental en llibre. M’encarregaré, doncs, de l’adaptació. Després, en tinc un altre relacionat amb Tarragona ciutat, basat en el cas d’una persona però que serveix d’excusa per parlar de moments històrics en l’àmbit de Catalunya on Tarragona ha tingut un paper important. Continuo tenint molts reptes. Jo penso que mentre hi hagi il·lusió, hi ha reptes. L’aprenentatge et porta ganes de saber més, és molt complex. Mai se’n té prou.

Què té Tarragona per vostè?

Tarragona va ser una ciutat que quan vaig venir aquí, ja fa uns vint-i-cinc anys; em vaig trobar una ciutat d’acollida. Et permet desenvolupar-te amb un tracte humà com molt cordial: tot ho tens molt a mà, les persones es coneixen, és relativament fàcil saber qui és qui, per on t’has de moure… Jo estic molt agraïda que quan en un moment determinat vaig arribar, em vaig trobar un nucli de persones que em van acollir molt bé i que s’han convertit en grans amics meus i em van facilitar molt que jo m’integrés molt a la ciutat. Gràcies a Tarragona vaig viure de la feina que a mi m’agradava que era el periodisme. Ha estat la ciutat que m’ha permès viure del que a mi m’agrada. És una ciutat molt acollidora, que ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El sorgiment de la Universitat Rovira i Virgili també va donar molt ambient.

Com veu la convivència arqueològica amb Tarragona?

No s’ha acabat de millorar, encara. Ara estem en un moment que no es fan tantes excavacions, sobretot d’intervencions d’urgència i excavacions lligades al desenvolupament del nucli urbà. Jo vaig viure unes èpoques molt dures, quan es va construir l’Eroski. Hi havia un jaciment, hi va ser un moment molt dur perquè vaig veure les diferents parts i contradiccions que tenen a veure amb la gestió arqueològica perquè no s’acabaven d’organitzar.

Per què, aquí, a la Plaça del Fòrum?

M’he mogut molt, per la Part Alta. Urbanísticament, és un lloc de la ciutat que té molt, el caliu de poble. La gent que viu per aquí, es coneix molt. Encara queden comerços tradicionals. El tracte humà és molt agradable. Molta vida de placeta, també. És com un punt de trobada per sentir el batec de la ciutat. A més, també té tota aquesta part arqueològica, restes que te les trobes per diferents carrerons: et trobes el barri jueu, una inscripció insertada en un edifici… Trobo que els romans van saber agafar molt bon lloc per fer-se el seu temple, el seu fòrum provincial. Històricament ja ha marcat la capitalitat. I la Plaça del Fòrum continua tenint aquesta essència de plaça pública, de lloc de debat. I m’agrada perquè sempre et trobes a algú que coneixes, sobretot quan véns els dissabtes, al mercat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s