“El periodisme és la meva idiosincràsia”

Marina Pallás entrevista a Bet Altarriba que a part d’estudiar 3r de Periodisme a la URV (Grau de Comunicació) és l’autora d’aquest blog. La Bet té 21 anys i a part d’haver col·laborat a Tarragona Ràdio, Ràdio Igualada, Deportes y Ocio, La Segarra, entre altres; formarà part del Gabinet de Comunicació de la JNC i està enamorada de Tarragona, de la seva gent, però, sobretot del periodisme: la raó de la seva existència i la seva manera de ser

En primer lloc, Bet, moltes gràcies per deixar-me fer aquesta entrevista. He estat seguint el teu blog, de videstarragonines i el primer que vaig pensar va ser perquè vas voler fer un blog així, tan concret, sobre la gent de Tarragona.

Les gràcies també a tu, per voler-la fer i haver seguit el blog. Bé, tot va començar quan en David Domingo, professor de Periodisme Digital a la URV, va proposar-nos d’engegar un blog, si volíem optar a un 10 % més de la nota. Vaig pensar que era una bona oportunitat, això del blog, perquè també en tinc un altre (tot i que ara amb tots dos a l’hora no ho he pogut compaginar) i era més un recull dels articles que he anat publicant a diferents llocs… Doncs bé, la idea dels blogs sempre m’ha captivat molt: és una bona eina per donar-te a conèixer, per arribar a més gent… És la teva plataforma. Expliques tot el que sents, tot el que et preocupa, tot el que t’inquieta, pots interactuar amb gent i la meva idea inicial va ser fer un blog sobre el Nàstic, per explicar la seva lluita per la permanència, seguir la trajectòria esportiva d’aquesta cursa. Però vaig pensar que tot i agradar-me tant el futbol, potser estava massa vist.

Una de les característiques que crec posseir és que m’agrada ser creativa, diferent. I vaig anar pensat i la segona idea que vaig tenir va ser fer com un petit homenatge, per dir-ho d’una manera, al blog digital 365dies o a la peça que sempre em llegeixo, pel matí: La Contra de La Vanguardia. L’entrevista és un gènere que sempre m’ha agradat. M’agrada conèixer gent, parlar-hi. M’interessa molt saber què pensa la gent i arribar a les persones. M’importa la societat. I vaig comprovar el mercat tarragoní i vaig veure doncs que aquí, a Tarragona, no s’havia fet una cosa similar. Volia trencar el tòpic d’entrevista comuna a voler saber una mica més del personatge que entrevistava: que tingués confiança a l’hora de parlar amb mi, perquè ho fèiem al seu lloc preferit i que m’expliqués que tenia aquell lloc de Tarragona que no ho tingués cap altre lloc. Una manera d’unir la vida d’aquella persona amb la vida que hi fa, al seu lloc preferit: et diu una cosa més de la seva vida, l’entrevistat. Dónes el sentit de la vida d’aquella persona i la del seu lloc preferit. No em volia estancar en un sol àmbit: volia tocar esports, política, cultura, fotografia… tot el que fos possible. Tot i que ho he intentat compaginar amb les pràctiques, les classes i tot plegat.

Tu també et sents una vida tarragonina?

Jo sóc una mica, de tot arreu. Vaig néixer a Igualada, fa 21 anys. He viscut allà durant gairebé 16. Després vaig anar a viure a Santa Coloma de Queralt i ara, per la universitat, visc a Tarragona. Igualada forma part de la meva vida: és el lloc on tinc una part de la meva família, els amics de tota la vida… la meva infantesa i adolescència. Santa Coloma va suposar un canvi crucial: arribes a un poble, conèixer gent nova, noves amistats, altres plantejaments de la vida… i Tarragona, jo crec que ha marcat un abans i un després a la meva vida. És on crec que m’he arribat a conèixer millor. En un futur, Tarragona, és on m’agradaria viure. I recupero una mica, l’essència que té Santa Coloma: la vida de poble, de conèixer a la gent. I moltes persones que he anat entrevistant, també he vist que pensem igual en això. És una ciutat que enamora, que encisa… a mi, Tarragona, també m’esborrona. Jo no sé que hagués passat de la meva vida si hagués anat a viure a un altre lloc que no fos Tarragona. Entenc que no estic empadronada aquí i que només m’hi quedo entre setmana i alguns caps de setmana, però sento que formo part d’aquí, de Tarragona.

Ja ho tens decidit?

Sí, m’agradaria viure a Tarragona. Al Serrallo, tot i que no puc descartar l’encant de la Part Alta.

Què et va portar venir a viure aquí?

Quan vaig fer la Selectivitat, vaig poder escollir a anar a Barcelona, també. Tenia pensat anar a Barcelona, però vaig mirar el pla d’estudis de la URV i vaig veure que els dos primers anys de carrera podia fer Publicitat i Relacions Públiques, Comunicació Audiovisual i Periodisme… i tot i que jo anés amb la idea de fer Periodisme, podia veure altres vessants de la comunicació. Ser més polivalent. I em va cridar l’atenció això, que no em servia de res estar especialitzada en una cosa concreta, sinó que volia estar especialitzada en una vessant comunicativa i haver vist les altres branques. Veure perquè volia ser periodista. Em va agradar que des del primer dia, gairebé, ja podia agafar una càmera, que era un grup reduït… i això últim també va ser decisiu: jo venia d’un Batxillerat on la meva branca érem 3, a tota la promoció érem uns 16… i m’agrada la idea que tot quedi més com en família.

Quin  és el teu racó de Tarragona que el fa diferent, el teu lloc preferit?

M’agrada molt el mar. Com he vist a molta gent que he entrevistat, la connexió que té Tarragona amb el mar… no hi ha paraules. La Part Alta em recorda molts moments: un punt de trobada amb la gent de Tarragona i amb la gent que estimo. Les places sempre m’han agradat, com també m’encanta la plaça del meu poble. La Plaça de la Font, la Plaça del Fòrum, les escales de la Catedral… tot té una màgia. Tornant amb el mar, m’agrada desconnectar allà, tot i que a vegades, no tingui temps per fer-ho. El mar per mi és el lloc perfecte. I, per això, vull viure davant del mar. Em va sorprendre que amb la gent que he entrevistat, ningú em digués que el seu lloc preferit és El Serrallo. A mi, de veritat, que em té el cor robat. Vull viure aquí, entre casetes de pescadors i que la meva finestra, quan l’obri, pugui arribar a olorar el mar. Tarrragona per mi és la ciutat del mar. I gràcies a aquesta reflexió, amb la comunicació que vaig tenir amb el mar, a primer de carrera vaig escriure una novel·la sobre tot això, la meva experiència, de venir a estudiar fora, una reflexió de tot el que m’havia passat fins llavors i el mar es va convertir com un refugi.

Enlloc de la part positiva, parlem de la part negativa. Què canviaries?

Que sigui tan difícil arribar al mar, pel tema de les obres de baix del port, pel tema de la Rambla… El mar hauria de ser accessible: el mar abraça la ciutat. Hi ha barreres que impedeixen que aquesta abraçada no es pugui donar.

Per què estàs estudiant Periodisme?

Sempre ho he volgut ser. Quan era petita seguia molt el futbol. Tant el futbol com l’handbol sempre han estat una passió per a mi. Altres esports també m’agraden, però sobretot, aquests dos. Quan era petita, el meu somni era retransmetre un partit de futbol. No podia dormir sense escoltar la ràdio, al costat del meu avi. Era una manera de conciliar el son, escoltant notícies, falques radiofòniques… suposo que hi ha nens que dormien amb cançons de bressol, jo dormia escoltant la ràdio. I pensava: de gran, jo, vull estar també amb un micròfon i parlar (riu). I de petita, quan la meva mare parlava amb altres mares, ella deia que sí, que jo seria una gran metgessa. I jo responia molt clara: mama, jo de gran vull ser periodista. Em va costar molt convèncer-la que això és el que realment m’agrada, però mai m’ha posat cap inconvenient perquè no estudiés el que jo volgués, tot el contrari, sempre ha respectat les meves decisions i és qui sempre m’ha donat un copet a l’espatlla encoratjador.

M’agrada molt saber que puc transmetre una visió dels fets, que puc comunicar què està passant, que puc interpretar la realitat… és tota la definició del periodisme en sí. És una feina molt vocacional i quan era petita, ja ho he dit, ja deia que volia explicar què està passant. I això ho enganxo una mica amb el que diu Iñaki Gabilondo: “l’ofici d’explicar les coses”. Però em quedo més amb la de Gabriel García Márquez que: “el periodisme és el millor ofici del món”. I té raó, molta raó (riu). I sí, sense periodisme no hi ha democràcia, és totalment cert, això també. És un pilar bàsic perquè un sistema polític sigui democràtic. Lligat això, també penso que la línia entre periodisme i política és molt fina. I la política també m’agrada molt.  Quan feia Batxillerat, pensava: ostres, demanen una nota molt alta per periodisme… me’n sortiré? I una de les opcions que vaig posar va ser Ciències Polítiques. Si no feia periodisme, almenys volia fer política. I no crec que hi hagi cap altra professió que em defineixi tan bé com ser periodista, per totes les ganes que tinc de comunicar. I per a mi, explicar què està passant, és la raó de la meva existència. Ser una finestra més, per a mi és una raó per viure. El periodisme és la meva idiosincràsia: necessito estar al lloc dels fets, saber què està passant. Necessito saber què passa a la meva societat. No puc viure amb els ulls tancats, vull saber com és i què li passa a la meva ciutadania i al meu entorn. Necessito saber què passa a tota hora i a tot lloc. Potser arriba a ser malaltís i tot, però és el meu elixir. Cada dia que em llevo, intento mirar tots els diaris diferents, totes les línies editorials: veure components polítics. I com m’agrada tant la política, necessito aprendre’n més d’ella.

Abans parlàvem una mica que sense periodisme no hi ha democràcia però em podries concretar més coses sobre les que aporta avui en dia, o sigui, què li falta a la societat? Què li falta al periodisme?

L’excés d’informació genera desinformació. Així ens ho diuen. Ara ho lligaré també, amb la situació que està vivint el periodisme i és que sí que és cert que està en una fase crítica. No és un moment fàcil, jo ara quan acabi la carrera tinc la idea de fer un màster. Vull fer en un futur el doctorat. Aquests són els meus projectes. Mai es deixa d’aprendre, vull estar ben formada. No em tanco a res. No sé si quan acabi la carrera ja tindré feina o m’hauré d’anar formant més per tenir més oportunitats… i és clar, veus tota la situació crítica del periodisme i penses… ostres, Einstein ja ho deia que en moments crítics és quan surten les millors idees, les millors propostes o que el fet d’aflorir més la imaginació, sorgeixen més les idees… tot conflueix. Si ens hi fixem, és el punt àlgid de les comunicacions, de les xarxes socials… L’ésser humà mai ha estat tan ben informat. O millor dit, mai ha rebut tanta informació com fins ara. Ara estem nosaltres en un impàs que estem canviant la manera de fer periodisme. I trobo que és positiu. No crec que el periodisme desaparegui mai. Periodistes ja ho eren des de la prehistòria quan explicaven les caceres o quan es reunien amb grup per explicar qualsevol cosa. Quan apareix el llenguatge o la comunicació. Tota la vida hi ha hagut periodisme,  tot i que al final, es va consolidar com una professió: es va professionalitzar. La societat necessita el periodisme: per comprendre per saber què passa al seu entorn i per comprendre la seva vida. Ja sigui perquè no hi hagi casos de corrupcions, per saber crisis, no només econòmiques, sinó també socials. La societat entendre què està passant.

Quines són les qualitats que ha de tenir el periodista?

La veritat. És la més important. La transparència. Ara seré molt teòrica, però ha de saber contrastar i ser un bon comunicador. Un periodista és una persona curiosa, saber què li està passant, que vol anar al rerefons del perquè de les coses. És una persona inquieta, intrèpida, aventurera entre cometes. No conformista, gens conformista. Sempre vol saber més. Amb empatia. El periodisme també l’entenc, no només com una finestra oberta al món polític o econòmic, sinó també una manera de fer justícia social.

Creus que tens alguna d’aquestes qualitats?

Crec que sóc una persona intrèpida, gens conformista, treballadora. Sobretot, ho relaciono molt amb les meves fases vitals. Sempre he sigut una persona que no m’he conformat amb poc. Sempre he tingut fe en mi mateixa i sempre he volgut anar més enllà. La meva família i els meus amics sempre m’han ajudat molt en això a que no em conformés amb res o que em quedés amb braços creuats. La meva manera de ser també ha sigut sempre així. Sempre m’ha agradat saber la veritat de les coses. El valor màxim d’una persona és la veritat. Sempre. I la seguretat, feta amb passos ferms. Has de demostrar saber perquè t’equivoques o perquè no. Tots ens podem equivocar, tots podem cometre errors. Jo sempre he reconegut les coses. Quan l’he pifiat, els errors dels altres o el que els altres han fet bé. Jo em quedo amb la qualitat que m’agrada reconèixer les coses.

Tornant als teus estudis, quina valoració en fas?

Primer va ser un any difícil. Les tres carreres a la vegada em van descol·locar una mica, també el pas d’haver vingut a Tarragona, la novetat, tenir una assignatura creuada… Però sóc tossuda. Havia arribat a pensar que m’havia equivocat de carrera, tenia molts pals a les rodes…  Però si un vol, pot. És la meva filosofia de vida. Si tu creus en tu mateixa, podràs. Sí que és veritat, tot i que les coses no siguin favorables, que tot esforç té la seva recompensa. I a tot se li pot treure la part positiva. De tot se n’aprèn. Jo penso que si he arribat on he arribat, no ha estat només gràcies a l’esforç, sinó també gràcies als valors de la meva família: treball, esforç i sacrifici. És on de debò ho agraeixo. No t’estic dient que arribaré al gran mitjà de comunicació, però sí que sé que arribaré a ser una persona satisfeta fins on he arribat. No perquè sigui conformista, sinó perquè sabré que he treballat dur.

Tornant amb els estudis, segon hi vaig anar amb més ganes. No m’agrada que res pugui amb mi. I tercer, ha estat l’any de l’especialització on he demostrat que vull ser periodista. Més que mai. I tinc ganes de començar el projecte amb la JNC. No he arribat a la cima, però mai hi ha cap muntanya impossible si tu t’ho proposes. Ara esperar com anirà tot.

Quins projectes tens?

Tinc molts projectes. Estic molt entusiasmada de formar part d’aquest gabinet de comunicació. Després, m’agradaria fer el màster. La meva mare és qui m’ha animat a continuar. Com moltes altres vegades m’ha ajudat a mai tirar la tovallola i a voler saber sempre més. Mai estancar-me. I m’ha animat a anar a Madrid quan acabi la carrera, per una temporada i fer el màster allà. Jo em veig a Tarragona a llarg termini, amb fills i néts (riu). M’agradaria fer el Màster en Comunicació Política. Tot i que no tinc clar en quin mitjà m’agradaria treballar. Després tinc un altre projecte, que és treure un llibre que el vull començar aquest estiu. Vull retrobar-me amb el Nou Periodisme, amb la corrent de Truman Capote: fer un periodisme barrejat amb investigació. I com que la literatura m’agrada molt, fer una combinació de dues vessants que m’agraden molt. Descobrir uns fets i plasmar-ho en una novel·la.

Molt polifacètica…

Sí, sóc massa activa. No em conformo amb una sola cosa i prou. Jo trobo que la vida et dóna moltes oportunitats per provar moltes coses i de vida, només n’hi ha una. És una ambició? No, simplement m’agrada molt fer coses.

Tens alguna idea al cap d’un altre projecte digital?

Jo aquest blog, no m’esperava haver rebut tantes visites. El primer dia, a les 3 hores ja tenia més de 250 visites i sí que és cert que les xarxes socials m’han ajudat molt, però també agraeixo qui ha format part d’aquest blog i qui ha dedicat una part del seu temps en llegir aquestes vides. Estic molt satisfeta pel seu recolliment i dono les gràcies a tothom.