“El periodisme és la meva idiosincràsia”

Marina Pallás entrevista a Bet Altarriba que a part d’estudiar 3r de Periodisme a la URV (Grau de Comunicació) és l’autora d’aquest blog. La Bet té 21 anys i a part d’haver col·laborat a Tarragona Ràdio, Ràdio Igualada, Deportes y Ocio, La Segarra, entre altres; formarà part del Gabinet de Comunicació de la JNC i està enamorada de Tarragona, de la seva gent, però, sobretot del periodisme: la raó de la seva existència i la seva manera de ser

En primer lloc, Bet, moltes gràcies per deixar-me fer aquesta entrevista. He estat seguint el teu blog, de videstarragonines i el primer que vaig pensar va ser perquè vas voler fer un blog així, tan concret, sobre la gent de Tarragona.

Les gràcies també a tu, per voler-la fer i haver seguit el blog. Bé, tot va començar quan en David Domingo, professor de Periodisme Digital a la URV, va proposar-nos d’engegar un blog, si volíem optar a un 10 % més de la nota. Vaig pensar que era una bona oportunitat, això del blog, perquè també en tinc un altre (tot i que ara amb tots dos a l’hora no ho he pogut compaginar) i era més un recull dels articles que he anat publicant a diferents llocs… Doncs bé, la idea dels blogs sempre m’ha captivat molt: és una bona eina per donar-te a conèixer, per arribar a més gent… És la teva plataforma. Expliques tot el que sents, tot el que et preocupa, tot el que t’inquieta, pots interactuar amb gent i la meva idea inicial va ser fer un blog sobre el Nàstic, per explicar la seva lluita per la permanència, seguir la trajectòria esportiva d’aquesta cursa. Però vaig pensar que tot i agradar-me tant el futbol, potser estava massa vist.

Una de les característiques que crec posseir és que m’agrada ser creativa, diferent. I vaig anar pensat i la segona idea que vaig tenir va ser fer com un petit homenatge, per dir-ho d’una manera, al blog digital 365dies o a la peça que sempre em llegeixo, pel matí: La Contra de La Vanguardia. L’entrevista és un gènere que sempre m’ha agradat. M’agrada conèixer gent, parlar-hi. M’interessa molt saber què pensa la gent i arribar a les persones. M’importa la societat. I vaig comprovar el mercat tarragoní i vaig veure doncs que aquí, a Tarragona, no s’havia fet una cosa similar. Volia trencar el tòpic d’entrevista comuna a voler saber una mica més del personatge que entrevistava: que tingués confiança a l’hora de parlar amb mi, perquè ho fèiem al seu lloc preferit i que m’expliqués que tenia aquell lloc de Tarragona que no ho tingués cap altre lloc. Una manera d’unir la vida d’aquella persona amb la vida que hi fa, al seu lloc preferit: et diu una cosa més de la seva vida, l’entrevistat. Dónes el sentit de la vida d’aquella persona i la del seu lloc preferit. No em volia estancar en un sol àmbit: volia tocar esports, política, cultura, fotografia… tot el que fos possible. Tot i que ho he intentat compaginar amb les pràctiques, les classes i tot plegat.

Tu també et sents una vida tarragonina?

Jo sóc una mica, de tot arreu. Vaig néixer a Igualada, fa 21 anys. He viscut allà durant gairebé 16. Després vaig anar a viure a Santa Coloma de Queralt i ara, per la universitat, visc a Tarragona. Igualada forma part de la meva vida: és el lloc on tinc una part de la meva família, els amics de tota la vida… la meva infantesa i adolescència. Santa Coloma va suposar un canvi crucial: arribes a un poble, conèixer gent nova, noves amistats, altres plantejaments de la vida… i Tarragona, jo crec que ha marcat un abans i un després a la meva vida. És on crec que m’he arribat a conèixer millor. En un futur, Tarragona, és on m’agradaria viure. I recupero una mica, l’essència que té Santa Coloma: la vida de poble, de conèixer a la gent. I moltes persones que he anat entrevistant, també he vist que pensem igual en això. És una ciutat que enamora, que encisa… a mi, Tarragona, també m’esborrona. Jo no sé que hagués passat de la meva vida si hagués anat a viure a un altre lloc que no fos Tarragona. Entenc que no estic empadronada aquí i que només m’hi quedo entre setmana i alguns caps de setmana, però sento que formo part d’aquí, de Tarragona.

Ja ho tens decidit?

Sí, m’agradaria viure a Tarragona. Al Serrallo, tot i que no puc descartar l’encant de la Part Alta.

Què et va portar venir a viure aquí?

Quan vaig fer la Selectivitat, vaig poder escollir a anar a Barcelona, també. Tenia pensat anar a Barcelona, però vaig mirar el pla d’estudis de la URV i vaig veure que els dos primers anys de carrera podia fer Publicitat i Relacions Públiques, Comunicació Audiovisual i Periodisme… i tot i que jo anés amb la idea de fer Periodisme, podia veure altres vessants de la comunicació. Ser més polivalent. I em va cridar l’atenció això, que no em servia de res estar especialitzada en una cosa concreta, sinó que volia estar especialitzada en una vessant comunicativa i haver vist les altres branques. Veure perquè volia ser periodista. Em va agradar que des del primer dia, gairebé, ja podia agafar una càmera, que era un grup reduït… i això últim també va ser decisiu: jo venia d’un Batxillerat on la meva branca érem 3, a tota la promoció érem uns 16… i m’agrada la idea que tot quedi més com en família.

Quin  és el teu racó de Tarragona que el fa diferent, el teu lloc preferit?

M’agrada molt el mar. Com he vist a molta gent que he entrevistat, la connexió que té Tarragona amb el mar… no hi ha paraules. La Part Alta em recorda molts moments: un punt de trobada amb la gent de Tarragona i amb la gent que estimo. Les places sempre m’han agradat, com també m’encanta la plaça del meu poble. La Plaça de la Font, la Plaça del Fòrum, les escales de la Catedral… tot té una màgia. Tornant amb el mar, m’agrada desconnectar allà, tot i que a vegades, no tingui temps per fer-ho. El mar per mi és el lloc perfecte. I, per això, vull viure davant del mar. Em va sorprendre que amb la gent que he entrevistat, ningú em digués que el seu lloc preferit és El Serrallo. A mi, de veritat, que em té el cor robat. Vull viure aquí, entre casetes de pescadors i que la meva finestra, quan l’obri, pugui arribar a olorar el mar. Tarrragona per mi és la ciutat del mar. I gràcies a aquesta reflexió, amb la comunicació que vaig tenir amb el mar, a primer de carrera vaig escriure una novel·la sobre tot això, la meva experiència, de venir a estudiar fora, una reflexió de tot el que m’havia passat fins llavors i el mar es va convertir com un refugi.

Enlloc de la part positiva, parlem de la part negativa. Què canviaries?

Que sigui tan difícil arribar al mar, pel tema de les obres de baix del port, pel tema de la Rambla… El mar hauria de ser accessible: el mar abraça la ciutat. Hi ha barreres que impedeixen que aquesta abraçada no es pugui donar.

Per què estàs estudiant Periodisme?

Sempre ho he volgut ser. Quan era petita seguia molt el futbol. Tant el futbol com l’handbol sempre han estat una passió per a mi. Altres esports també m’agraden, però sobretot, aquests dos. Quan era petita, el meu somni era retransmetre un partit de futbol. No podia dormir sense escoltar la ràdio, al costat del meu avi. Era una manera de conciliar el son, escoltant notícies, falques radiofòniques… suposo que hi ha nens que dormien amb cançons de bressol, jo dormia escoltant la ràdio. I pensava: de gran, jo, vull estar també amb un micròfon i parlar (riu). I de petita, quan la meva mare parlava amb altres mares, ella deia que sí, que jo seria una gran metgessa. I jo responia molt clara: mama, jo de gran vull ser periodista. Em va costar molt convèncer-la que això és el que realment m’agrada, però mai m’ha posat cap inconvenient perquè no estudiés el que jo volgués, tot el contrari, sempre ha respectat les meves decisions i és qui sempre m’ha donat un copet a l’espatlla encoratjador.

M’agrada molt saber que puc transmetre una visió dels fets, que puc comunicar què està passant, que puc interpretar la realitat… és tota la definició del periodisme en sí. És una feina molt vocacional i quan era petita, ja ho he dit, ja deia que volia explicar què està passant. I això ho enganxo una mica amb el que diu Iñaki Gabilondo: “l’ofici d’explicar les coses”. Però em quedo més amb la de Gabriel García Márquez que: “el periodisme és el millor ofici del món”. I té raó, molta raó (riu). I sí, sense periodisme no hi ha democràcia, és totalment cert, això també. És un pilar bàsic perquè un sistema polític sigui democràtic. Lligat això, també penso que la línia entre periodisme i política és molt fina. I la política també m’agrada molt.  Quan feia Batxillerat, pensava: ostres, demanen una nota molt alta per periodisme… me’n sortiré? I una de les opcions que vaig posar va ser Ciències Polítiques. Si no feia periodisme, almenys volia fer política. I no crec que hi hagi cap altra professió que em defineixi tan bé com ser periodista, per totes les ganes que tinc de comunicar. I per a mi, explicar què està passant, és la raó de la meva existència. Ser una finestra més, per a mi és una raó per viure. El periodisme és la meva idiosincràsia: necessito estar al lloc dels fets, saber què està passant. Necessito saber què passa a la meva societat. No puc viure amb els ulls tancats, vull saber com és i què li passa a la meva ciutadania i al meu entorn. Necessito saber què passa a tota hora i a tot lloc. Potser arriba a ser malaltís i tot, però és el meu elixir. Cada dia que em llevo, intento mirar tots els diaris diferents, totes les línies editorials: veure components polítics. I com m’agrada tant la política, necessito aprendre’n més d’ella.

Abans parlàvem una mica que sense periodisme no hi ha democràcia però em podries concretar més coses sobre les que aporta avui en dia, o sigui, què li falta a la societat? Què li falta al periodisme?

L’excés d’informació genera desinformació. Així ens ho diuen. Ara ho lligaré també, amb la situació que està vivint el periodisme i és que sí que és cert que està en una fase crítica. No és un moment fàcil, jo ara quan acabi la carrera tinc la idea de fer un màster. Vull fer en un futur el doctorat. Aquests són els meus projectes. Mai es deixa d’aprendre, vull estar ben formada. No em tanco a res. No sé si quan acabi la carrera ja tindré feina o m’hauré d’anar formant més per tenir més oportunitats… i és clar, veus tota la situació crítica del periodisme i penses… ostres, Einstein ja ho deia que en moments crítics és quan surten les millors idees, les millors propostes o que el fet d’aflorir més la imaginació, sorgeixen més les idees… tot conflueix. Si ens hi fixem, és el punt àlgid de les comunicacions, de les xarxes socials… L’ésser humà mai ha estat tan ben informat. O millor dit, mai ha rebut tanta informació com fins ara. Ara estem nosaltres en un impàs que estem canviant la manera de fer periodisme. I trobo que és positiu. No crec que el periodisme desaparegui mai. Periodistes ja ho eren des de la prehistòria quan explicaven les caceres o quan es reunien amb grup per explicar qualsevol cosa. Quan apareix el llenguatge o la comunicació. Tota la vida hi ha hagut periodisme,  tot i que al final, es va consolidar com una professió: es va professionalitzar. La societat necessita el periodisme: per comprendre per saber què passa al seu entorn i per comprendre la seva vida. Ja sigui perquè no hi hagi casos de corrupcions, per saber crisis, no només econòmiques, sinó també socials. La societat entendre què està passant.

Quines són les qualitats que ha de tenir el periodista?

La veritat. És la més important. La transparència. Ara seré molt teòrica, però ha de saber contrastar i ser un bon comunicador. Un periodista és una persona curiosa, saber què li està passant, que vol anar al rerefons del perquè de les coses. És una persona inquieta, intrèpida, aventurera entre cometes. No conformista, gens conformista. Sempre vol saber més. Amb empatia. El periodisme també l’entenc, no només com una finestra oberta al món polític o econòmic, sinó també una manera de fer justícia social.

Creus que tens alguna d’aquestes qualitats?

Crec que sóc una persona intrèpida, gens conformista, treballadora. Sobretot, ho relaciono molt amb les meves fases vitals. Sempre he sigut una persona que no m’he conformat amb poc. Sempre he tingut fe en mi mateixa i sempre he volgut anar més enllà. La meva família i els meus amics sempre m’han ajudat molt en això a que no em conformés amb res o que em quedés amb braços creuats. La meva manera de ser també ha sigut sempre així. Sempre m’ha agradat saber la veritat de les coses. El valor màxim d’una persona és la veritat. Sempre. I la seguretat, feta amb passos ferms. Has de demostrar saber perquè t’equivoques o perquè no. Tots ens podem equivocar, tots podem cometre errors. Jo sempre he reconegut les coses. Quan l’he pifiat, els errors dels altres o el que els altres han fet bé. Jo em quedo amb la qualitat que m’agrada reconèixer les coses.

Tornant als teus estudis, quina valoració en fas?

Primer va ser un any difícil. Les tres carreres a la vegada em van descol·locar una mica, també el pas d’haver vingut a Tarragona, la novetat, tenir una assignatura creuada… Però sóc tossuda. Havia arribat a pensar que m’havia equivocat de carrera, tenia molts pals a les rodes…  Però si un vol, pot. És la meva filosofia de vida. Si tu creus en tu mateixa, podràs. Sí que és veritat, tot i que les coses no siguin favorables, que tot esforç té la seva recompensa. I a tot se li pot treure la part positiva. De tot se n’aprèn. Jo penso que si he arribat on he arribat, no ha estat només gràcies a l’esforç, sinó també gràcies als valors de la meva família: treball, esforç i sacrifici. És on de debò ho agraeixo. No t’estic dient que arribaré al gran mitjà de comunicació, però sí que sé que arribaré a ser una persona satisfeta fins on he arribat. No perquè sigui conformista, sinó perquè sabré que he treballat dur.

Tornant amb els estudis, segon hi vaig anar amb més ganes. No m’agrada que res pugui amb mi. I tercer, ha estat l’any de l’especialització on he demostrat que vull ser periodista. Més que mai. I tinc ganes de començar el projecte amb la JNC. No he arribat a la cima, però mai hi ha cap muntanya impossible si tu t’ho proposes. Ara esperar com anirà tot.

Quins projectes tens?

Tinc molts projectes. Estic molt entusiasmada de formar part d’aquest gabinet de comunicació. Després, m’agradaria fer el màster. La meva mare és qui m’ha animat a continuar. Com moltes altres vegades m’ha ajudat a mai tirar la tovallola i a voler saber sempre més. Mai estancar-me. I m’ha animat a anar a Madrid quan acabi la carrera, per una temporada i fer el màster allà. Jo em veig a Tarragona a llarg termini, amb fills i néts (riu). M’agradaria fer el Màster en Comunicació Política. Tot i que no tinc clar en quin mitjà m’agradaria treballar. Després tinc un altre projecte, que és treure un llibre que el vull començar aquest estiu. Vull retrobar-me amb el Nou Periodisme, amb la corrent de Truman Capote: fer un periodisme barrejat amb investigació. I com que la literatura m’agrada molt, fer una combinació de dues vessants que m’agraden molt. Descobrir uns fets i plasmar-ho en una novel·la.

Molt polifacètica…

Sí, sóc massa activa. No em conformo amb una sola cosa i prou. Jo trobo que la vida et dóna moltes oportunitats per provar moltes coses i de vida, només n’hi ha una. És una ambició? No, simplement m’agrada molt fer coses.

Tens alguna idea al cap d’un altre projecte digital?

Jo aquest blog, no m’esperava haver rebut tantes visites. El primer dia, a les 3 hores ja tenia més de 250 visites i sí que és cert que les xarxes socials m’han ajudat molt, però també agraeixo qui ha format part d’aquest blog i qui ha dedicat una part del seu temps en llegir aquestes vides. Estic molt satisfeta pel seu recolliment i dono les gràcies a tothom.

“La platja és la màgia de Tarragona i de la meva vida”

 

Dídac Moreno, 22 anys. Jugador i entrenador del Club Voleibol de Sant Pere i Sant Pau. Un club que des de la setmana passada ha tocat el cel, aconseguint l’ascens a la primera nacional, després de superar en l’últim partit de la lligueta d’ascens al Perlas Orquídea Rafal Vell de Balears. No ha estat un camí fàcil. Però tot esforç té la seva recompensa. L’entrevista, a la platja de Tarragona perquè segons el jugador de vòlei: “li dóna un toc especial”.

Qui és Dídac Moreno?

És un noi que intenta viure el dia a dia amb un somriure, amb positivisme, encara que a vegades, és complicat. Intento buscar la part positiva a tot i baso en la meva vida en cuidar a la família i als amics, a jugar i a entrenar vòlei. M’agrada molt l’esport.

Com vas entrar dins del món del vòlei?

Vaig començar a jugar de porter a La Salle. A partir de 4t d’ESO, vaig començar a practicar el vòlei per un amic que ara està jugant a Primera Divisió, Carlos Mora. Des de llavors, m’hi he enganxat molt. És un esport molt dinàmic, té molta més salsa que el futbol perquè és molt més punt a punt. És un esport més directe, em treu de moltes tensions. És la meva vàlvula d’escapament.

Què va succeir amb l’equip de voleibol de Sant Pere i Sant Pau?

Es va retallar del pressupost, pràcticament un 50%, avisant l’1 d’agost. Per tant, quan no hi havia temps de marge i ja s’havia planificat tota la temporada. Vèiem impossible mantenir-se amb el pressupost que ens van donar. Llavors, es va optar per desfer aquest equip i planificar la temporada, de cara a la base, de cara al segon equip que ara és el primer (que és on estic jo ara). Sobretot, de cara als nens: molta base i molt aprenentatge perquè aquí a Catalunya i a Espanya no és massa conegut, el vòlei. És interessant perquè més que tenir bons jugadors de primera divisió, també importa tenir una bona base per tu fer-los i perquè després pugin.

Quines són les claus per fer un bon partit de vòlei?

Sobretot, confiar en tu i estar en un equip on tot sigui un grup. No és com el tennis o la fórmula 1 que són esports individuals… és com el futbol, sí. Si no hi ha feeling amb la gent de l’equip, tu no pots jugar bé. I el fet que hi hagi aquesta química, em dóna molta tranquil·litat. També em motiva pensar en el rival. Però de forma resumida, les claus són: companyerisme, motivació i alegria.

Què sents quan estàs a la pista?

Sento molta felicitat perquè és un hobby que he arribat a sentir molt meu. Mai m’ha passat en cap altre esport. Sento molta llibertat. Per mi el vòlei és una cosa totalment necessària: com l’aigua que bec.

El teu millor company al vestuari.

El col·locador, en Javi Naya. Porto jugant amb ell des que vaig començar i sempre m’ha ajudat, sempre ha estat amb mi, tan dins com fora. És algú molt important. Si no estigués a l’equip, potser baixaria el meu rendiment. Quan estic bé, em motiva. I quan no, em dóna ànims per seguir.

La temporada o el partit més difícil, quan vegis que “no ens en sortirem”.

Et diria Olot. Però, recentment, vam tenir a les fases, un partit molt difícil. Va ser el del passat divendres, a les 20h contra l’Illa Grau de Castelló i ha estat un partit que vèiem pràcticament impossible perquè ells tenien 3 o 4 jugadors que jugaven a nacional però que van baixar al segon equip i ens va costar moltíssim. Vam anar perdent 1-2 però després vam acabar 3-2, però vam patir molt. El resum seria que vam començar a les 20h i a les 22:3oh vam acabar el partit. Va ser molt difícil de guanyar, però vam tenir molta satisfacció.

I el més pletòric, el que “no oblidaré mai per bons moments”.

Sincerament, l’últim, el de diumenge passat. Va ser un partit molt especial, el pavelló estava ple. Va ser increïble perquè ens ho jugàvem tot: o ells o nosaltres. Però tot i així, tampoc va ser un partit fàcil, però el fet d’emportar-nos el partit, doble satisfacció perquè vam fer un gran treball.

Com ha respost l’afició?

Un 10. Sí, va estar a cada partit, animant-nos.

Com definiries l’aficionat de Tarragona?

L’afició tarragonina és bona i a part, és fidel. Mai falla. Això sí, a Terol, per exemple, es viu molt més el vòlei que no altres esports i estar allà al pavelló, va ser una passada. Podríem tenir molt més ambient i molta més sensació perquè sigui un infern el camp.

S’ha fet alguna iniciativa per part del club per incentivar l’aficionat?

L’entrada gratuïta i a part, posem cartells tant per Sant Pere i Sant Pau com per Tarragona. També estem a totes les xarxes socials.

Deixant de banda la teva faceta com a jugador, també ets entrenador del Sant Pere i Sant Pau i què ha suposat per a tu.

Sí, fa un any que entreno a l’equip infantil femení. Entrenant en dónes compte de qui ets tu, de com ets, dins d’aquest esport. Fins i tot, a nivell personal, he millorat molt més, per exemple, en la faceta d’expressar-me millor en grup. O, tàcticament: ara ho entenc tot molt més, el per què de les decisions del meu entrenador. Però sempre ho intentes fer el millor possible, que tot surti bé per a tothom.

En quins projectes estàs actualment?

Estic preparant-me per ser policia. I a part, vòlei, família i amics.

Què és Tarragona per a tu?

Fins ara, la meva vida. Tarragona sempre em marcarà perquè és una ciutat molt especial. No canviaria aquesta vida perquè la platja li dóna un toc especial. I a part, és una ciutat que té història. Té el seu encant.

Perquè l’entrevista a la platja tarragonina?

Per mi, la platja és com la meva segona casa, sempre li he trobat un encant. Fins i tot, a l’hivern, necessito estar-hi. Sento que tinc una connexió molt especial amb tot aquest paisatge. Qualsevol adjectiu es queda curt. La platja és la màgia de Tarragona i de la meva vida.

 

“Mentre hi hagi il·lusió, tens reptes”

Cinta Bellmunt, periodista i arqueòloga. Barcelonina de naixement i tarragonina d’adopció des de l’any 1986. Tot i haver dedicat gran part de la seva vida a grans capçaleres periodístiques com: El País, L’Avui TVE; actualment, forma part del Gabinet de Comunicació i Relacions Externes de la URV i és la responsable de comunicació de l’IPHES. Una institució que ha arribat a molts catalans gràcies a la sèrie “Sota Terra” de TV3 i que va viure el reconeixement del Premi Príncep d’Astúries, dècades d’una trajectòria professional . L’entrevista, a la Plaça del Fòrum, un racó tarragoní envoltat d’història, relacions socials i arqueologia.

Llegint el seu blog personal, vostè esmenta que el que li va portar al periodisme, va ser el plaer per l’escriptura. Com va començar tot?

A mi sempre m’ha agradat escriure, des de molt joveneta que ja feia els meus diaris personals i després, al barri on vivia a Barcelona, també participava a la revista del barri: fent publicacions pròximes o butlletins. En el moment determinat que has de triar, en un principi, semblava que el més pròxim a l’escriptura fer Literatura o alguna Filologia. Vaig estar dubtant entre Filologia Catalana i Periodisme, però em vaig decantar més per Periodisme perquè el tipus d’escriptura que a mi m’agradava no era tan literària sinó més social, sobre vides humanes… i en canvi, amb la literatura, és més creació, més artístic. Així doncs, em va agradar més el que podia fer des del Periodisme tot i que en aquells moments no em plantejava escriure llibres; a mi ja m’estava bé escriure articles o fer reportatges als diaris o revistes. Llavors semblava que era més adequat anar-me’n a Periodisme que en aquell moment era Ciències de la Informació que no pas a Filologia Catalana que impartia altres coneixements que no formaven part del meu perfil.

Què és el periodisme per vostè?

És un ofici vocacional on predomini la honestedat, no l’objectivitat que és diferent. Jo no crec molt en el periodisme objectiu. El periodisme ha de ser honest i ha de saber contrastar la informació. També penso que ha de ser l’eina per transmetre motivació: has de motivar les persones perquè els hi creïs il·lusió i interès per les coses que expliques. És una bona eina per crear interès a la societat en diferents temes que et puguin agradar, però sobretot, que et pugui agradar transmetre-ho i arribar a la gent.

Vostè ha estat en diversos diaris com ara: L’Avui, El Diari de Tarragona, El Noticiero Universal… però també ha fet passos al món radiofònic, televisiu i de les agències de notícies…

Sí, jo vaig començar fent de corresponsal de barri, de La Sagrera, era un diari de tarda, de Barcelona: El Noticiero Universal. Era un moment determinant, quan jo just acabava d’entrar a la facultat van voler fer una xarxa de corresponsals per arribar als nuclis urbans de Barcelona. I a partir d’aquí, això ja va ser una eina per anar fent altres coses dins d’aquest diari. Majoritàriament, he fet sempre periodisme escrit, sobretot de diaris: dins la redacció o en corresponsalies. Vaig venir a viure a Tarragona i vaig fer de corresponsal per diversos diaris: El Pais, L’Avui… i una cosa et porta a una altra, en aquell moment, d’una feina no podies viure, intentaves combinar-ho amb altres elements. Llavors estava en un mitjà escrit, feia col·laboracions en revistes, feia un programa de ràdio… També és cert que durant un moment de la meva vida, em vaig dedicar molt a la televisió ja que vaig estar a TVE. És com un encadenant. Tot i que sempre m’he decantat pel periodisme escrit. No sempre pots fer el que vols i si em quedava sense feina i em sortia l’oportunitat de treballar en una ràdio, doncs treballava en una ràdio. O també ho anava compaginant fent substitucions a l’Agència EFE. Mai m’he tancat a res. Malgrat que m’agradés un tipus de mitjà concret, doncs m’ha agradat poder aprendre d’altres tècniques. De fet, és una cosa que segueixo fent a l’actualitat. Per exemple, em va sortir l’oportunitat de treballar a la URV, per tant, vaig entrar a formar part del Gabinet de Comunicació i Relacions Externes. I sí, és cert també que és una feina totalment diferent a la que havia fet fins ara, molts anys al carrer, cobrint notícies. També han canviat les tecnologies, la forma de fer periodisme. I em vaig començar a endinsar dins del món del periodisme digital. Vaig fer un postgrau, a la UOC, l’any 2000. Ara ho tenim molt assumit, abans no; tot i que alguns veiessin a venir que el futur era Internet. Em vaig introduir amb el món d’Internet, hi combino aquesta feina del Gabinet de Comunicació de la URV amb la de responsable de comunicació de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i aquí implantem les noves tecnologies d’informació: tenim cinc blocs, varis canals al Facebook, dos canals al Twitter… i això ho vaig portant. A part del que a mi m’agradava, he anat descobrint coses noves que també m’han acabat agradant i les he anat fent el millor possible que he pogut.

Esmentant la digitalització, Internet… com veu ara el futur del periodisme?

És molt difícil saber per on anirà. Jo crec que a la vegada, entusiasma molt perquè tot està per fer. Amb la irrupció de les noves tecnologies d’informació: Internet, les xarxes socials… tot això és una revolució de fer periodisme. I llavors, no sé ben bé cap a on anirem, tot i que podem intuir-ho una mica. Estem en plena transformació. És un moment interessant on hi combinen, mitjans tradicionals amb els digitals, amb els nous mitjans de comunicació que surten ara gràcies a Internet. I és una eclosió molt nova. Suposo que això implicarà que es converteixi en un periodisme més participatiu on qualsevol ciutadà pugui dir la seva, el periodisme ja no serà tant del redactor amb l’expert del tema.

Periodisme ciutadà?

Sí, exacte. I molt col·laboratiu, també. Bé, potser col·laboradors no seria la paraula adient, sinó de gent que s’entusiasma pel teu canal de comunicació. Per exemple, que aquesta persona tingui una foto i te l’aboqui al teu canal.

Interès mutu.

Sí, un treball molt en xarxa. De compartir moltes afinitats i de pensar que partiràs des de molts punts de vista. Hi haurà moltes òptiques de com expliques aquell fet, de com s’interpreta. No és el mateix com ho viu l’afectat o com ho viu el ciutadà de peu. Tothom té el seu canal per dir-ho. Serà interessant veure com es creen aquestes complicitats. Intercanviar informació per donar una visió més completa dels fets. Penso que això, les xarxes socials ho afavoreixen molt. A més, et dóna la capacitat d’arribar a públics que d’entrada, per coses que tu fas, no t’haguessis imaginat mai que arribaries. Descobreixes unes afinitats i unes possibilitats d’arribar a uns sectors que no se t’haguessin ocorregut abans. Amplies els teus seguidors, de públics molt diversos. Estaven acostumats d’anar cap a un públic conegut i determinat.

Conflueixen moltes opinions.

Sí i és molt enriquidor. A més, això també t’implica estar més atent a la teva audiència. Però també per facilitar-li el diàleg.

I de moments inesborrables, en deu haver viscut molts, gràcies al periodisme.

Hi ha moltes anècdotes, però em quedo amb la possibilitat d’accedir a persones que d’una altra manera, ho haguessis tingut molt difícil. A través del periodisme, has tingut una eina per poder saber més sobre coses que t’agraden o sobre personatges.

Seria el cas de Lluís Llach, per exemple?

Sí, des de petita, sempre he sigut fan de Lluís Llach. Aprofitava qualsevol ocasió per anar als seus concerts. El dia que li vaig poder fer la primera entrevista, va ser molt emocionant. I a més, també vaig escriure un llibre sobre ell. I això li dono les gràcies al periodisme, perquè vaig poder fer un seguiment complet de la seva vida. I després, com a coses estructurals de la teva vida, el dia que vaig poder entrar en contacte amb l’Eudald Carbonell quan va arribar a Tarragona. No em quedo tant, potser, amb un dia i hora concreta, sinó de situacions i relacions humanes que t’han propiciat una sèrie d’experiències que a més, t’han marcat la teva vida, com és el cas de l’Eudald: una columna vertebral en l’àmbit personal i professional. Tot i que també recordo la dècada entre els vuitanta i noranta quan va entrar en bullici l’expansió nuclear a Tarragona; entrar en sintonia en persones que hi estaven en contra o a favor, per exemple. Tot això em va portar a conèixer persones i opinions diferents d’entendre el món.

Actualment, està centrada a part del Gabinet de Comunicació de la URV, amb l’IPHES. Com va donar aquest salt al món de l’arqueologia?

Jo vaig arribar a Tarragona, a l’any 1986 i jo de l’arqueologia, tenia nocions bàsiques. Però és clar, vaig arribar a una ciutat amb un context arqueològic romà molt important. I et comença a agradar. I aquí hi havia un grup de persones que intentaven fer un taller escola i jo els hi anava a fer entrevistes. A partir d’aquí, et comences a sensibilitzar en el tema. El moment important va ser quan a l’any 1988, va arribar a la ciutat, l’Eudald Carbonell. Es va incorporar a l’antiga Universitat de Barcelona, a la delegació de Tarragona, com a professor i llavors vam entrar en contacte. I ell em començava a explicar la importància que tenia per a ell l’arqueologia i que volia formar un equip de primera línia mundial d’investigació. Ell ja començava amb els alumnes que tenia a les classes d’història i feien alguna excavació. Jo li anava fent seguiment amb els diferents mitjans que col·laborava, una campanya de socialització de la ciència, explicant tots aquells projectes que ell començava a estructurar. A partir d’aquí, jo vaig descobrir que m’agradava. I hem fet llibres junts, també. I en un moment determinat, quan a la URV es va posar en marxa el màster d’Arqueologia del Quaternari en Evolució Humana, que s’imparteix gràcies a les investigacions que es fan a l’IPHES. Com que la idea era de seguir treballant i col·laborant junts, vaig fer el màster, per tenir més coneixement sobre el tema.

Què li ha suposat entrar dins d’aquest món amb Eudald Carbonell?

Ha marcat una part important de la meva vida. Hem passat moltes hores junts viatjant, aprenent, escrivint.. Per mi, treballar amb l’Eudald Carbonell ha estat un privilegi. Ell és una persona molt facilitadora, deixa molt que tu mostris com t’agrada treballar. Tot i que tu ja sàpigues quina és la línia que li agrada treballar, però no és una persona que estigui a sobre per saber que fas o deixes de fer. Ell té una idea i tu la desenvolupes i li presentes un resultat. Però tens el camí molt fàcil perquè tu siguis plenament lliure de com ho vols treballar o enfocar. I això és  molt d’agrair. És una persona molt entenedora, que sempre t’escolta… i sempre t’ajudarà a resoldre problemes o situacions. I sempre mirarà el que sigui prioritari per l’equip. Així doncs, agraeixes molt la confiança. El que t’entusiasma molt, és veure com un equip que no existia, ell ha estructurat un equip amb projectes de projecció internacional. És molt emocionant. Veus els processos molt de prop. I amb ell també aprens a tenir clares les idees. També m’ha ajudat molt en ser perseverant, a no baixar mai la guàrdia. Però ja et dic, contínuament, és una escola d’aprenentatge. Jo l’arqueologia la veig des del punt de vista com a periodista, encara que hagi fet el màster, puc viure també la meva professió real com a periodista; per exemple, doncs escrivint notícies pels diferents canals de comunicació o com també fent llibres. És un projecte d’equip amb molta implicació personal. Això només ho pot entendre la gent que li agrada molt.

Creu que un arqueòleg i un periodista tenen punts en comú?

Un arqueòleg ha de ser una persona curiosa. Vol saber perquè ha passat allò, les causes d’aquell fet o el que sigui. Són molt similars en processos de treball. Has de tenir una metodologia clara de treball. De fet, la tesi de màster, la faig fent aplicant el mètode científic, arqueològic a un cas de comunicació. Vam agafar un tema, que als anys noranta, hi va haver un conflicte a un poble petit de Portugal. Volien construir un embassament, era un projecte de l’estat de Portugal, per resoldre problemes d’aigua i d’energia. Anaven a construir una central hidroelèctrica que necessitava la construcció d’un embassament. Llavors, construint l’embassament, es van posar al descobert uns gravats prehistòrics que ara són Patrimoni de la Humanitat. Llavors a Portugal, van sorgir uns moviments d’arqueòlegs perquè s’aturessin aquelles obres perquè allò tenia tota la pinta que fos un complex arqueològic molt important. Tot aquell any va estar marcat per una lluita social i política. Les obres es van aturar, no s’ha construït mai aquell embassament ni la central hidroelèctrica, els gravats són Patrimoni de la Humanitat i ara és un parc arqueològic i també s’ha construït un museu. Jo el que vaig fer va ser veure els processos i els mecanismes que s’havien posat en marxa per poder frenar aquell projecte del govern de Portugal. Per exemple, quin paper van tenir els periodistes i els mitjans de comunicació, quin tractament li donaven al cas, les informacions que publicaven als diaris… i parlava amb els arqueòlegs per saber quines argumentacions recolzaven. Vaig entrevistar a polítics i gent de diferents àmbits que havien tingut a veure en aquell conflicte. És a dir, mostrar una prospectiva d’una societat immediata que podia treure profit al seu passat. Un poble que tenia pocs recursos econòmics, allò li va comportar uns beneficis pel poble i per la comarca. També és la idea de periodisme social. Com a l’IPHES també fem evolució social, és a dir, allò té una repercussió social. La teva feina pot millorar l’entorn.

Seguint el fil d’una de les preguntes anteriors, quin és el seu moment inesborrable viscut a través de l’arqueologia?

Quan l’equip va rebre el Premi Príncep d’Astúries. Era un reconeixement de tasques que s’havien fet durant dècades, sobretot, de feina oculta. És com un reconeixement que va permetre consolidar i estructurar tot un equip d’investigació important. I a permès crear models com el cas d’Atapuerca, que serveix per reconèixer totes aquestes tasques arqueològiques. Les primeres vegades que sortíem per la televisió, per totes les descobertes, també marquen. Però quan van donar el Premi, va ser molt emocionant per tots plegats perquè a partir d’aquí l’equip ha crescut i ha permès cobrir noves línies de recerca, nous projectes que repercuteixen en l’àmbit social. A més, el trasllat de l’equip a Sescelades, farà que ja tinguem la nostra casa, que tot estigui més consolidat i fixa.

Què ha significat l’aposta per la televisió pública, d’un projecte d’aquestes característiques, com ha estat el cas de la sèrie de TV3, “Sota Terra”, per a l’IPHES i per a vostè?

Una experiència, una molt bona experiència. Jo havia fet televisió, a TVE, des d’un altre punt de vista, d’informació pura i dura. Amb “Sota Terra”, he pogut veure com es fa una sèrie de televisió. No he pogut estar en tot el seguiment, però també m’han passat guions o he pogut anar a alguns rodatges. Ha estat una experiència molt interessant. En aquest cas, una sèrie científica i d’arqueologia, protagonitzada per l’IPHES, per l’Eudald Carbonell. A més, ha fet ressò de la feina que es fa dins d’aquest món, ha arribat a molta més gent. Hem creat moltes mostres d’interès i resposta per part dels telespectadors i seguidors de la sèrie.

En quins projectes està actualment?

A part de continuar amb la feina, tinc tres llibres que m’han encarregat. Per exemple, un tercer llibre que faré amb l’Eudald, que té a veure amb l’estudi de l’evolució humana. També tinc un encàrrec relacionat amb el món dels gitanos catalans ja que fa poc que vaig treure un llibre sobre un grup de música, un grup rumbero català. Ell és gitano, és rumbero. El llibre el va fer en motiu dels vint anys professionals, però ell va fer un documental dels gitanos catalans i el que volen és transformar aquest documental en llibre. M’encarregaré, doncs, de l’adaptació. Després, en tinc un altre relacionat amb Tarragona ciutat, basat en el cas d’una persona però que serveix d’excusa per parlar de moments històrics en l’àmbit de Catalunya on Tarragona ha tingut un paper important. Continuo tenint molts reptes. Jo penso que mentre hi hagi il·lusió, hi ha reptes. L’aprenentatge et porta ganes de saber més, és molt complex. Mai se’n té prou.

Què té Tarragona per vostè?

Tarragona va ser una ciutat que quan vaig venir aquí, ja fa uns vint-i-cinc anys; em vaig trobar una ciutat d’acollida. Et permet desenvolupar-te amb un tracte humà com molt cordial: tot ho tens molt a mà, les persones es coneixen, és relativament fàcil saber qui és qui, per on t’has de moure… Jo estic molt agraïda que quan en un moment determinat vaig arribar, em vaig trobar un nucli de persones que em van acollir molt bé i que s’han convertit en grans amics meus i em van facilitar molt que jo m’integrés molt a la ciutat. Gràcies a Tarragona vaig viure de la feina que a mi m’agradava que era el periodisme. Ha estat la ciutat que m’ha permès viure del que a mi m’agrada. És una ciutat molt acollidora, que ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El sorgiment de la Universitat Rovira i Virgili també va donar molt ambient.

Com veu la convivència arqueològica amb Tarragona?

No s’ha acabat de millorar, encara. Ara estem en un moment que no es fan tantes excavacions, sobretot d’intervencions d’urgència i excavacions lligades al desenvolupament del nucli urbà. Jo vaig viure unes èpoques molt dures, quan es va construir l’Eroski. Hi havia un jaciment, hi va ser un moment molt dur perquè vaig veure les diferents parts i contradiccions que tenen a veure amb la gestió arqueològica perquè no s’acabaven d’organitzar.

Per què, aquí, a la Plaça del Fòrum?

M’he mogut molt, per la Part Alta. Urbanísticament, és un lloc de la ciutat que té molt, el caliu de poble. La gent que viu per aquí, es coneix molt. Encara queden comerços tradicionals. El tracte humà és molt agradable. Molta vida de placeta, també. És com un punt de trobada per sentir el batec de la ciutat. A més, també té tota aquesta part arqueològica, restes que te les trobes per diferents carrerons: et trobes el barri jueu, una inscripció insertada en un edifici… Trobo que els romans van saber agafar molt bon lloc per fer-se el seu temple, el seu fòrum provincial. Històricament ja ha marcat la capitalitat. I la Plaça del Fòrum continua tenint aquesta essència de plaça pública, de lloc de debat. I m’agrada perquè sempre et trobes a algú que coneixes, sobretot quan véns els dissabtes, al mercat.

“Reivindico el ramblejar”

Una vida dedicada a la música i al teatre: Teresa Valls. Una tarragonina que a l’any 1985 va ser una de les fundadores de l’Estudi de Música de Tarragona. A més, també ha participat com actriu i cantant. El seu lloc, a part d’un escenari: la Rambla de Tarragona.

Aquesta passió pel teatre i la música li ve de petita?

Vaig començar a endinsar-me dins del món de la música quan tenia set anys, a extraescolars (estudiava a Les Carmelites). A casa, hi havia un piano, la mare el tocava, ho dic perquè va ser com el primer contacte amb la música i és així com va començar la història. El teatre, de més gran, quan tenia setze o disset anys. Els meus oncles feien sarsueles. Vaig començar amb l’Associació Lírica La Salle, al Metropol, fent sarsuela, doncs. Primer, vaig cantar al cor. La primera que vaig participar era La Dogaresa, als anys setanta, amb el grup que t’he esmentat abans. Però tot té la seva temporada, tot canvia i ja vaig fer papers més importants. He fet teatre musical, també, per a nens, amb grups de Tarragona. També he fet òperes per a escolars. Ho compaginava tot des de fa uns quants anys. També vaig dedicar-me a produir espectacles… i fins ara, que actualment estic a l’Estudi de Música, com a professora de cant i de cant coral.

Què és per vostè el teatre?

Una via d’esbarjo, durant un temps. Després, una feina. Ara penso que és una eina molt important per a la formació d’un cantant.

I la música?

Sempre ha estat molt present dins la meva vida. Primer, com a estudiant. Després, com a intèrpret. No sabia entendre la meva vida sense música.

Quin ritual, mania… segueix quan puja a un escenari?

No sóc supersticiosa. Hi ha una concentració. M’agrada molt el rau-rau, les tripes de l’escenari. Per què un concert funcioni, és molt important el previ: fer exercicis, escalfar la veu…

L’any 1985 va fundar-se l’Estudi de Música de Tarragona. Com va començar la iniciativa?

Bé, l’Estudi de Música és com una cooperativa. Inicialment, va sorgir d’un grup d’amics que estudiàvem junts i que volíem fer ensenyament. L’objectiu era que qualsevol persona que volgués dedicar-se a la música hi tingués accés. Som una escola autoritzada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Ja fa quinze anys que disposem d’aquest local, al Passatge de Cobos. Actualment, disposem de quatre Big Bands, una orquestra i dos grups de gran coral. A més, també disposem d’una aula de cant que funciona independentment. 

Com es viu la vida dins d’una escola de música?

És difícil compaginar les tasques de gestió i de docència, però si en tens ganes i t’agrada el que fas, és la clau.

Acaba d’esmentar Big Bands. Què és una Big Band?

És una formació musical de metall, amb base rítmica, piano, percussió i baix. Té a veure amb les pel·lícules americanes dels anys cinquanta. També hi ha saxos, trompetes, trombons… són formacions entre vint i vint-i-cinc persones. Nosaltres en tenim quatre: la gran, la junior, la baby (formada pels més menuts) i la girl (només dones).

Amb quin projecte està actualment?

Ara a l’abril es va dur a terme un cicle de jazz que va acabar el dia 15. Mai havíem organitzat un cicle. La sorpresa ha estat mol grata, es pot fer gràcies a tothom. La gent té ganes de fer coses. Al cicle hi participaren totes les Big Bands. Després, al maig, s’estrenarà: “Tarragona – Reus: la lluita per les ones”. És un text còmic que s’estrenarà al Metropol: una comèdia molt divertida, és un musical. Tots els qui participen són alumnes i ex-alumnes, també. D’altres que hi formen part són d’altres grups del territori. Ens acompanyarà la Big Band, també. S’estrenarà els dies 12 i 13 de maig. Al juliol, es farà “L’home del paraigua”, a Tarragona, també. Poden participar totes les entitats; l’últim acte és la Fundació Vicent Ferrer. És una festa i per això acull a tothom. Esperem que amb l’Estudi i amb l’Ajuntament puguem fer-ho participatiu.

La Rambla de Tarragona. Què significa per vostè?

És també un punt de trobada entre tarragonines i tarragonins. És una cosa que ve molt de gust, fer-la de tant en tant, passejar per la Rambla. Jo, reivindico el ramblejar.

“La Part Alta és el cor de la ciutat”

Begoña Floria, regidora de Medi Ambient i Mobilitat pel PSC a Tarragona: “un partit que pensa primer amb els catalans que amb Catalunya”. Portaveu del Govern i periodista. La Plaça de la Font li transmet la vida, per ella, és l’essència de Tarragona

 

Vostè, abans de decantar-se per la política, era periodista.

 Sí. Vaig estudiar Periodisme, sí,  Ciències de la Informació, a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona). Vaig exercir com a periodista durant 12 anys (del 1991 al 2003), 6 d’ells a La Vanguardia, tot i que també he fet ràdio i televisió. El periodisme va més enllà d’una feina i és una manera també, d’entendre la vida. Em segueixo sentint periodista. El que m’emporto d’aquella època com a periodista era el que més m’agradava: la capacitat d’interpretar la realitat i explicar-la que de fet, és el que fem.

Quin moment s’emporta gràcies al periodisme?

Sempre recordaré les inundacions de l’any 1994 del riu Francolí. No va ser un moment positiu en el sentit que fos una bona notícia però sí en el sentit que va ser un esdeveniment històric en el moment que va passar. Per exemple, un altre moment, quan es va nominar Tarragona, a l’any 1997, Patrimoni de la Humanitat… o altres oportunitats que m’ha donat el periodisme. Et semblarà una xorrada (riu) però un gran moment també va ser quan vaig entrevistar a Nacho Duato. Bé, de fet, era una roda de premsa. Jo no portava temes de cultura però vaig demanar assistir-hi perquè m’agradava molt com ballava (riu). Però sí, li dono les gràcies al periodisme per fer-me sentir una espectadora privilegiada del món que m’envolta. M’ha donat moltes oportunitats I, sobretot, per la capacitat d’haver portat a la col·lectivitat el ser transmissora de tots els successos que passen i que al final construeixen l’actualitat del dia a dia.

Com va ser aquest salt intrèpid cap a la política?

Jo sempre he tingut una vocació de servei. Sempre he tingut una inquietud que va més enllà. Jo crec que la línia entre periodisme i política és molt fina perquè al cap i a la fi, el que estàs fent o vols fer o busques és amb la teva participació activa, transformar la societat. Si ets periodista ho fas a través d’aquest paper d’interpretació, per tant, donar les eines a la ciutadania que no té accés a tot el que està passant perquè pugui generar-se un criteri i a partir d’aquest criteri, decidir coses. I vaig donar un salt a la política perquè era un pas més en aquest treball. Jo sempre he sigut molt utòpica i el dia que ho deixi de ser, me n’aniré cap a casa. Jo penso que podem millorar moltes coses. Estem en un món en que hem de treballar perquè sigui més just per tothom, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats possibles i perquè vivim en felicitat ja que és això el que tots busquem, en el fons. I per fer això, doncs cal lideratge i cal que la gent es posi a treballar.

No vaig donar el pas, directament. També va arribar un moment en que el que estava fent a nivell de periodisme ja era rutina: tornava a fer coses que ja havia fet durant molts anys. Tenia la inquietud de conèixer altres coses i, per tant, jo funciono molt amb il·lusions i per projectes, i l’alcalde actual, Josep Fèlix Ballesteros, quan vaig fer-li una entrevista a les eleccions del 2003, em va oferir treballar al PSC. M’ho vaig pensar i en aquell moment, a més, tothom em va dir que estava boja perquè deixava La Vanguardia on portava treballant 6 anys. En aquell moment, el PSC no manava a la Generalitat perquè manava Jordi Pujol. No manava a Madrid que manava el Jose María Aznar. No manava a Tarragona que manava Joan Miquel Nadal i me n’anava d’una feina fixa, d’un diari de prestigi i molta gent em va dir que: on coi anava! Si t’apuntes a un carro guanyador, pots justificar-ho, en el sentit que començava un projecte nou, per exemple. En aquell moment era dir: “apuesto por el caballo que no està ni en carrera”. I per tant, el Fèlix em va convèncer que hi havia coses a fer i em va engrescar amb aquest projecte: hem de treballar per Tarragona. Al final, vaig començar a treballar en aspectes de gestió comunicativa. Va ser molt interessant. I després ja vaig anar a parar en temes de gestió, de gabinet de comunicació de quan Sabater va ser conseller. En aquell moment ja vaig entrar al que es diu la “cuina” dels projectes polítics. Llavors, va ser quan Fèlix Ballesteros em va demanar que entrés com a regidora. Actualment, em centro em temes de mobilitat, medi ambient i estructura administrativa. Aquesta és la meva segona legislatura com a regidora a l’Ajuntament de Tarragona..

Què és la política per vostè?

La política és l’eina per decidir, avui dia, on volem anar. La democràcia ens permet opinar. I per això, em fa por alguns moviments que sorgeixen que la qüestionen. És cert que hi ha molts lobbys socials. L’únic lloc on realment, la ciutadania pot decidir, és amb la política. És la capacitat de tenir un projecte polític o de construir un projecte col·lectiu i treballar perquè sigui possible. Hem de superar l’individualisme i pensar en la col·lectivitat: pensar més enllà del meu melic com a individu. Ara per ara, però, hem de prestigiar la política.

I per què el PSC? Què significa per vostè?

El PSC pensa primer amb els catalans abans que Catalunya. El PSC significa partit: per tant, col·lectivitat. Socialista: els valors que transmet de la  justícia social, igualtat d’oportunitats i, sobretot, és de  Catalunya. Defensa un país que és Catalunya i tota la seva ciutadania. Penso que és el partit que interessa millor els interessos de la majoria més àmplia, tot i que és veritat, que en aquests moments, no som capaços de convèncer del tot que això realment és així. És el PSC el que pensa primer en els catalans abans que en Catalunya. Si no tenim una sanitat potent o una educació potent, unes infraestructures… ja podem parlar de la resta.

Com valora la situació política, la possible desafecció?

Hi ha un desprestigi social. Per vàries raons: existeix molta gent que no l’interessa que funcioni la democràcia. És més fàcil imposar guanyar diners, imposar idees… si no existeix un sistema democràtic sòlid. D’altra banda, no hem fet les coses bé i es perdona menys l’esquerra que a la dreta. Els polítics no prenem decisions valentes. En tercer lloc, penso que hi ha hagut una  desinversió importantíssima en cultura i educació, hem de treballar-hi perquè això afecta en l’estètica de la democràcia.

Com és la vida dins la rutina d’un Ajuntament?

Molt absorbent. És un tren en marxa. Hi puges en marxa, cada matí però també hi baixes quan està en marxa: pensar que t’has deixat un munt de coses per fer i no haver parat en tot el dia, treballant moltíssimes hores. Avui per exemple, he arribat al despatx de l’alcalde a les vuit del matí i marxaré segurament a casa, a les nou de la nit. És una vida a  nivell personal molt satisfactòria. És molt apassionant.

És fàcil compaginar o conciliar vida política amb vida familiar?

Són moltes hores de treball, molta feina; però no més difícil que vida periodística i vida familiar. Quan treballava a la redacció i tenia dues nenes molt petites, igualment entrava a casa a les onze de la nit, tenia el telèfon tot el dia obert, sempre estaves pendent, els caps de setmana, també. La conciliació per les dones sempre és més complicada. A nivell polític, jo he explicat a les meves filles que la seva mare no té una feina tan organitzada com les altres mares. Els has de fer partícips de determinades coses que ells també viuen. En general, la conciliació per les dones és molt complicada. Hem de seguir treballant per la igualtat d’homes i dones. I aquest també és un dels valors del PSC.

El moment més màgic que hagi vist a través dels seus ulls com a espectadora.

Quan Maragall va ser president. Maragall ha sigut un gran líder. A nivell local, Ballesteros. A nivell mundial, Obama. Vaig seguir de molt a prop la seva elecció. Com ara també estic seguint les eleccions franceses i el què està passant a Anglaterra amb el govern de Cameron. Ho segueixes i t’emociones quan les coses passen. I així de forma més recent, el que més em va emocionar va ser quan ETA va dir prou. Segurament perquè tinc més memòria històrica que altres generacions més joves. Jo recordo l’atemptat de Barcelona o el de Tarragona. Hem patit molt amb el terrorisme.

Què creu que li falta millorar a Tarragona?

Moltes coses. Una ciutat mai acaba de millorar. Jo crec que el repte és seguir tenint cada dia una millora endavant. Ha millorat moltíssim en els últims anys. Aquesta setmana passada, molts restauradors de la Part Alta em comentaven que han tingut més turistes que mai. Això és gràcies a que els últims anys hem treballat. Ara comencem a veure els resultats. Però queden moltes coses encara per millorar, per exemple, hauríem de tenir més cura de l’espai públic.  Una ciutat no només la construeix un ajuntament, sinó també la ciutadania, sí que hi ha d’haver un lideratge, però en aquest sentit, ens hauríem de conscienciar que la qualitat del nostre dia a dia depèn d’aquestes coses.

Creu que les retallades al REC, per exemple, poden empobrir l’oferta cultural de Tarragona?

Crec que el model de cultura està canviant i crec sincerament, que no hi ha hagut retallades, sinó que hi ha hagut modelatges. Continuem mantenint el 90 % de les activitats. Per tant, quines són les activitats que s’estan deixant? Aquelles que necessiten obligatòriament de la subvenció de l’ajuntament. L’ajuntament ha d’ajudar però no ha de ser la font principal. I això és el que ha passat amb el REC i també amb el Dixie Land. Era un programa de l’ajuntament, el festival Dixie, però hem decidit prescindir perquè `el 90% de la gent que venia, era de fora. I per tant, quan temps pocs recursos, vols potenciar a la gent de la ciutat. Hem mantingut el concurs de castells i l’hem ampliat a dos dies perquè generi grans recursos econòmics i que estan desenvolupats per gent de Tarragona per la cultura catalana. Aquells que vivien de la subvenció es queixen, però què estem fent? Hem fet un model ajustat perquè l’ajuntament no sigui el que mantingui una estructura concreta. No pots dependre exclusivament del que et doni l’administració. Entre altres coses, aquests diners, són de tots. I per tant, hem de procurar que els diners que són de tots i en aquests temps, s’ha de mirar com es reparteixen. I s’han de repartir de la manera més igualitària i equitativa possible.

Què en pensa de la imposició de la taxa turística?

Jo crec que no és correcte perquè el model turístic no és igual a Barcelona que a Tarragona. Estem treballant en altres àmbits en aquest sector.

Com va el projecte de les obres de l’estació?

Ha acabat la primera fase i ara estem pendents de com anirà la segona. Estem preocupats perquè els pressupostos de l’Estat no preveuen gran cosa per Tarragona. Hem d’establir els contactes perquè no només es reactivi això, sinó que hi hagi els diners que toquen per arreglar el mercat o pels Jocs del Mediterrani. Però sobretot, estem a l’expectativa per saber com es resoldrà aquesta segona fase perquè permetrà connectar l’estació amb el Passeig Marítim. Això donarà més fluïdesa al trànsit i la farà més accessible perquè la part que falta és la de rebaixar les andanes a l’ascensor perquè la gent amb mobilitat reduïda ara no pot. Estem negociant perquè no s’aturin.

Què ha suposat el Pla d’Ajustament de l’Ajuntament de Tarragona?

Hem fet un Pla d’Ajustament molt pensat. Perquè hem buscat el menor impacte en aquells àmbits on les necessitats són majors, és a dir, serveis socials per una banda. Tot i que farem els acomiadaments de l’EMT que són estrictament necessaris. Però a nivell d’Ajuntament, no farem cap acomiadament a la plantilla. Hem fet un ajustament que va molt a l’objectiu d’estalviar, en temes que no afectin a la cohesió social necessària i temes estratègics de reactivació de la ciutat.

Què és per vostè Tarragona?

Tarragona és el lloc on han viscut les meves filles i per tant, és la meva ciutat tot i que jo hagi nascut a Saragossa. Jo crec que és un dels llocs més bonics per viure.

Per què la Plaça de la Font és el seu lloc preferit?

Bé, abans anàvem a la Plaça Corsini, els divendres a la tarda, quan les meves filles eren més petites fins que hi van haver les obres del Mercat. Llavors, amb els pares de l’escola, vam pujar a la Plaça de la Font. I des d’aleshores, és com un ritual. Una vegada a la setmana, ni que siguin cinc minuts, fem un te o un cafè o un vinet a la Plaça de la Font i ho fem tot l’any. Crec que hi ha molts pocs divendres que no hi anem.

Què li transmet?

La Plaça de la Font em transmet la vida. A mi m’agrada molt la Part Alta. És el cor de la ciutat, és l’essència de Tarragona. Dins de la Part Alta hi ha molts racons que m’agraden: la Plaça del Pallol, el Pati de la Seu… les places m’agraden molt. La Plaça de la Font, diguem, és un resum del què és la vida mediterrània, en tots els aspectes. Els positius i els no tan positius. O sigui, els positius que serien: des de la trobada amb la gent, la conversa, el so, la terrasseta, el saber gaudir, el perdre el temps… però també tet convida a gaudir de l’ambient. Aquesta plaça és un punt de trobada entre polítics, artistes, periodistes… et convida a compartir experiències. Si vols trobar-te amb algú, en algun moment, te’l creues a la Plaça de la Font. I després, a la vegada també, ens trobem la part més difícil de la vida mediterrània que he comentat abans: la convivència. La Plaça de la Font té molts usuaris diferents i per tant, la convivència és un equilibri continuo que s’ha de treballar, dia a dia. I el respecte, el conflicte que es genera a vegades, per exemple: quan els veïns es queixen que hi ha massa soroll, els propietaris de bars que demanen més hores per obrir, els joves que volen estar al carrer amb la música alta… Per tant, la Plaça de la Font és una bona metàfora de la vida. Però també és la història, és l’antic circ, ens connecta amb el nostre passat i a la vegada, hi ha l’Ajuntament que ens connecta amb el futur.

Una parada al mar

Mai millor dit. Així ha estat l’entrevista amb Albert Martín, porter del Nàstic B. Amb vint-i-dos anys, l’Albert treballa com a educador i monitor. És un amant de la música i de la naturalesa. Un noi de  mar i muntanya. El Nàstic, per ell, són uns colors.

Qui és Albert Martín?

Bé, una persona que gaudeix fent del que fa. Tinc 22 anys, treballo en l’educació i com a monitor. I sóc porter del 2n equip del Nàstic.

Per què porter? Com va començar tot?

Tot i que vaig començar jugant a l’escola a diferents esports, al poble, els grans em feien posar de porter. I a La Riera ja vaig començar com a porter.

Com es el dia a dia d’algú que es dedica al futbol, però que a part, també treballa?

El meu dia a dia? (riu). M’aixeco, vaig a  córrer, a treballar… Surto a les 7, intento fer un cafè, una volta, una posada al dia i a les 8 cap a entrenar.

Què és per a Albert Martín, el futbol?

Una vàlvula d’escapament. Un hobby, una passió.

Quina és la sensació quan es veu i es juga el partit sota els pals?

Crec que ningú que mai s’hi hagi posat, ho pot arribar a entendre. Com a porter has de transmetre seguretat, calma a l’equip. La sensació? Adrenalina al cent per cent.

I el tòpic “cómo va a estar cansado el portero si no hace nada”? Què en penses?

Doncs estan molt equivocats amb “el portero no hace nada”. És un desgast psicològic, molt bèstia. També és un desgast físic molt important. Has d’estar molt a l’alerta en tot el partit.

Un consell que t’hagin donat i que mai oblidaràs..

Adolfo Baines, entrenador de porters del Nàstic. Crec que és un dels consells útils que m’han donat: si tu tens una meta, és igual com la puguis, la qüestió és arribar-hi. Ningú et pot dir fins on pots arribar.

El teu millor company al vestuari…

M’he trobat molts grans companys; però em quedo amb Adrià Ferrer. No m’ha deixat tirar la tovallola.

Un moment inoblidable, una temporada de “gallina de piel”?

Fa dos anys, quan estava a Torreforta. Les últimes sis jornades jugàvem a descens i vam acabar vuitens. Una experiència molt maca.

El gol més frustrant que t’hagin marcat mai?

Va ser contra el líder, St. Pere i St. Pau, anàvem 0-1 i vaig anar a demanar la pilota i el central la va cedir i va marcar en pròpia. Vam acabar 2-1.

Una anècdota al terreny de joc.

Aquesta anècdota em sap realment greu. Va passar amb una dona que era àrbitre. La van martiritzar tant… que vam haver de demanar acabar el partit. Va ser molt frustrant. Tant ella com nosaltres, ho vam passar molt malament. És incomprensible tot el que li van arribar a dir durant aquells noranta minuts.

El teu ídol, futbolísticament parlant.

Sense dubte, Iker Casillas. Té un don. Humilitat, treball… i transmet una força a l’equi, brutal. És un gran capità.

Què és per a tu, el Nàstic?

És un sentiment. Com diuen al FCB: “més que un club”, doncs sí, això ho penso del Nàstic. I tal com diu Ruben Bladé: “enlloc com al Nou Estadi”: M’hi trobo molt a gust, hi passo moltes hores. Són uns colors. El Nàstic transmet superació, humilitat,, educació. Ens ha ensenyat moltes coses. No me’n penedeixo per res d’haver tornat al Nàstic, tenim un grup de jugadors molt jove i amb molta projecció. A més, tenim un cos tècnic fantàstic que sempre està a sobre.

Què li està passant al Nàstic?

Per a mi, falta compenetració entre els jugadors i, sobretot, concentració. Quan les coses van bé, tothom és del Nàstic. Quan van malament i és quan de veritat l’equip necessita el suport de l’afició, no hi ha ningú a l’estadi.

Salvació?

La veig molt difícil. Si lluitem fins al final, matemàticament, hi ha punts.

Un moment inoblidable que hagis viscut amb el primer equip?

Un Nàstic – Reial Madrid B. Partit de play off on Felip va parar un penal. Aquell dia jo estava com a recoge pelotas. Aquell va partir va permetre l’ascens de 2a B a 2a A.

Per acabar i abans que ens expliquis el perquè hem fet l’entrevista aquí, quins somnis té Albert Martín?

No m’he marcat cap mai cap objectiu. Tothom té limitacions has de viure el dia a dia. Òbviament, el meu somni és jugar al primer equip. És el somni que pot tenir qualsevol persona que estigui al Nàstic durant tota una vida.

Per què hem fet una parada al mar?

M’agrada molt la platja. El mar és un lloc on perdre’s. M’agrada molt Tarragona, no només per la platja, té molta història. És una ciutat per viure.

“Quan pujo a l’escenari em sento plena de vida”

“Plena de vida”, així se sent Maria Hernández cada cop que trepitja un escenari. Una vida dedicada a la música, al món de l’espectacle i qui sap si serà al món de la cançó, també. Tot i tenir només vint anys, encara té molt per demostrar i molts projectes per acabar d’encarrilar.

Qui és Maria Hernández?

Estic cursant tercer de Periodisme a la URV, estic estudiant al Conservatori, faig cant i solfeig. També faig classes de cant modern i estic produint la meva maqueta amb l’Olga Pes. Estic com a ballarina al grup Crazy Dancers de Hip – Hop. Sóc la cantant principal de l’orquestra Fan Fan Show. També estic a la Coral Aleluia, de Gospel; com a vocal a l’Ateneu de Tarragona. Després estic com a representant de la Junta de Centres de Periodisme a la Facultat de Lletres de la URV.

Com pots compaginar-ho tot?

Dormo bé, eh! (riu). Però tot és possible amb organització. Si t’agrada i gaudeixes del que fas, és la clau.

Et veus com a periodista o bé com a cantant?

Jo vull ser cantant. Vull treure el meu disc. Vaig creure oportú estudiar una carrera i a més, m’agrada molt el periodisme.

Així si jo et digués, què és per a tu, cantar… què diries?

És la meva vida.

Des de quan et dediques a la música?

Als tres anys vaig decidir ser cantant. Em volia presentar a “Menudas Estrellas”, però no vaig trobar el telèfon! (riu). Quan era adolescent, em vaig presentar al concurs de TV3 “Cantamania” i vaig guanyar com a representant de Salou, amb la cançó “When you believe”, de Whitney Houston i Mariah Carey.

Què sents quan puges a un escenari?

És una emoció molt forta, és indescriptible. És sentir-se plena de vida. Mai tinc nervis, més que res, adrenalina. Però sobretot, alegria, concentració, capacitat de superació.

I tens alguna mania, abans de pujar-hi?

Abans de cantar, preparo la veu. Si he de ballar, faig estiraments. Estic molt conscienciada en aquest sentit.

T’agradaria fer un musical?

Sí, m’encantaria. És un dels meus somnis! Aquest any que ve, aniré de Sèneca a Madrid i voldré compaginar Periodisme amb els estudis de teatre musical i de música. Aquí no ho puc fer perquè no és possible.

Tarragona peca per manca d’oferta en aquest àmbit?

No hi ha formació ni de teatre, teatre musical… En hip-hop, poca cosa. O te’n vas a Salou o vas a Barcelona (per proximitat). Amb música moderna pots anar a l’Aula Músics, però només pots fer dos cursos. Tarragona deixa molt que desitjar.

Un moment que mai oblidaràs gràcies a la música…

Era la meva primera temporada  a Fan Fan Show, l’orquestra que t’he comentat abans. Ells portaven més de deu anys tocant a un lloc que és Barberà de la Conca. Em vaig espantar molt perquè em van dir que eren molt afins a la cantant que hi havia abans. I a les primeres cançons… va ser impressionant la manera que em van acollir! No ho oblidaré mai, dels millors llocs on he fet bolos. Cridaven: Maria, Maria…! Feien onades… Enmig del concert, em demanaven fer-se fotografies amb mi, em demanaven el Facebook…

I la cançó on més et sents identificada o més còmode a l’hora d’interpretar-la?

D’Alicia Keys: Fallin. És una cantant que és molt especial per a mi. Va ser la primera cançó que vaig cantar davant d’un públic, quan estava a l’IES Pont Icart quan feia primer d’ESO. Després, quan em vaig graduar de Batxillerat, la vaig cantar juntament amb un pianista. Va ser com tancar un cicle.

Tot i tenir en compte que ets imparable, amb quin projecte estàs, actualment?

Estic fent amb l’Olga Pes. Estic produint i composant les meves cançons.

Per què aquí, l’entrevista?

El mirador davant l’amfiteatre és el meu lloc preferit. Hi pots veure el mar. Veus com és Tarragona. I me l’estimo molt, Tarragona.

“La platja és el tresor de la ciutat”

Per a Octavi Saumell, periodista polític del Diari de Tarragona, el Balcó del Mediterrani és un espai de llibertat. És on connecta la part alta de la ciutat amb el mar. I ell no podria viure sense mar.

Sempre ha tingut clar que volia ser periodista?

No, vaig començar Dret. No em va acabar fent el pes i vaig fer Turisme, pel tema turístic tarragoní. I va ser llavors, quan després d’acabar la carrera, vaig entrar amb el món del periodisme. No va ser vocacional, sinó que va ser per les circumstàncies. Vaig treballar amb el món periodístic i vaig estudiar la carrera després. Vaig acabar-la amb vint-i-set anys i jo ja en portava dos treballant al Diari de Tarragona. A més, també vaig fer un màster en Comunicació Política. Estic molt content (riu).

Què és el periodisme per vostè?

La manera d’apropar la realitat a les persones. Una finestra a la societat. És necessari que hi hagi diverses finestres i que aquestes, ensenyin diferents paisatges. És molt necessari per democratitzar la societat. Si no fos per la premsa, no sabríem molts casos de corrupció, per exemple. Sóc partidari que no sempre es llegeixi el mateix diari, s’escolti la mateixa ràdio o es vegi la mateixa televisió. La pluralitat de canals és important.

Com valora la situació actual d’aquesta professió?

No ens escapem de la crisi, és un moment complicat. Ara, estem tancant ràdios, diaris, retallades a TV3… El pitjor de tot és la incertesa, no sabem com anirà perquè al cap i a la fi, els mitjans de comunicació també són empreses.

Internet: pèrdua de llocs de treball en mitjans de comunicació tradicionals o una altra manera de fer periodisme?

La societat evoluciona i la tecnologia també. Internet no és un rival per als mitjans tradicionals, sinó una oportunitat. Si no s’adapten els mitjans tradicionals, estan morts. El perfil del lector no és el mateix de fa vint anys, s’ha d’adaptar al públic actual. Internet ofereix immediatesa, rigor i actualització constant. Hi ha gent que diu que Internet no contrasta; però jo no trobo que sigui així, hi ha mitjans que ofereixen una gran fiabilitat. La gent busca que el mitjà sigui bidireccional: que hi hagi interactivitat entre el mitjà i el lector.

Com és la vida dins de la redacció d’un diari?

Bàsicament s’estructura en dos torns: matí i tarda. Al matí es busca la informació (sigui fora o per telèfon). És un ritme molt pausat. La major productivitat es fa a la tarda. Al matí, ens reunim, cadascú explica els temes, l’enfoc, la grandària d’aquests temes.. Per la tarda ja tens les maquetacions fetes, fas la redacció de la notícia i després es fa la reunió de previsions de cara l’endemà. Però cal dir que cada dia és diferent.

Un moment que mai oblidarà i que hagi viscut dins la redacció?

El primer que destacaria va ser l’explosió de la Rambla on es va esfondrar tot una casa. Era el primer dia que tancava l’edició i no vaig poder-la tancar fins les quatre de la matinada. Després també recordo l’ascens del Nàstic a primera Divisió. Però també he fet entrevistes concretes: fa quatre mesos a Jordi Pujol per les eleccions generals, fa un any a Joan Laporta… Entrevistes remarcables també serien amb Joaquim Nadal i Joan Carretero. Però més que el personatge en sí és el què et diu.

Per què periodisme polític?

Primer vaig començar esports al Canal Català. Sempre m’han agradat els esports. L’11 de març de 2004 va aparèixer el Més Tarragona per primer cop. Un any després, al 2005, hi va haver una baixa i vaig començar com a redactor a política. Portava esports i política a la vegada. Fins que al novembre del 2006 em van trucar del Diari de Tarragona per si em volia incorporar a cobrir la informació de la política local i fins ara. És un món que no canviaria.

I com a periodista polític, com veu la situació política tarragonina?

Molt inestable des de les últimes municipals. Està bé que el partit que mana no tingui majoria absoluta, sinó que hi hagi debat amb tots els partits: és el més democràtic perquè sinó els plens passarien a ser un simple tràmit. Crec que el millor va ser que seguís l’alcalde.

Creu que  hi haurà moció de censura?

No crec que n’hi hagi. Més que res, per les diferències de CIU i PP. El candidat del PP ha dit vàries vegades que no hi haurà moció. U, ens l’hem de creure. Dos, la gent no ho entendria. No hi ha hagut cap cas de corrupció, per exemple. Tres, tampoc s’entendria perquè CIU i PP tenen set regidors cadascú. Per tant, seria el govern més desligitimat de la història de Tarragona, si només tingués set regidors dels vint-i-set que hi ha al ple.

Per què el Balcó del Mediterrani és el seu lloc preferit?

La platja també és el meu lloc preferit. Al balcó hi vinc quan estic estressat. Em dóna calma, em serveix per veure les coses amb distància. Sóc un enamorat de la platja i el Balcó em permet veure com connecta la part alta amb la baixa. És un espai de llibertat. No podria viure sense mar: la platja és un tresor de la ciutat.

“La clau de l’èxit és no esperar res a canvi”

Només té vint-i-un anys. Per a Enric Virgili, jove promesa de la fotografia de moda i sense haver cursat cap estudi relacionat amb la fotografia, la platja tarragonina li dóna pau, tranquil·litat i desconnexió; però, també és la seva font d’inspiració.

Qui és Enric Virgili?

Em considero una persona molt treballadora, emprenedora, patidora i arriscada. Només tinc por a la mort, a les altres coses li poso morro.

Posar-li morro és una bona manera de tirar endavant?

La clau de l’èxit és no esperar res a canvi. Fins on he arribat és gràcies a la passió. Però sobretot, és perquè no he esperat diners a canvi. I si estàs fent una cosa molt bona i a la societat li agrada, vas per bon camí.

Sempre has tingut clar que et volies decantar per la fotografia?

No. El pare d’una ex-parella em va fer obrir els ulls amb el món de la fotografia. Facebook  m’ha ajudat a donar-me a conèixer.

I llavors, què és per tu, la fotografia?

Captar un moment únic i especial.

Has cursat cap estudi relacionat amb la fotografia?

Cap. Estic convençut que no es necessita per ser bo. No és una alguna cosa que es pugui aprendre: s’ha de néixer amb aquesta gràcia i amb el temps treballar-la. Hi ha molt fotògrafs TOP que sempre han estat autodidactes.

Per què fotografia de moda?

M’hi dedico des de fa deu mesos. És un vici. M’agrada perquè tu hi pots plasmar el teu somni, la idea que tens. I jo ho represento. A diferència de la fotografia de natura, pots crear l’escena que més t’agradi i modificar-la al teu propi gust; sempre i quan el client no et digui el contrari.

Com va començar aquesta aventura de fa deu mesos?

Vaig començar a retratar per la gent del meu voltant.

Actualment, amb quin projecte estàs treballant?

Cap en concret. Tot i que treballo amb vàries agències, renovant els books dels diferents models.

És difícil compaginar els estudis universitaris amb la teva passió?

Actualment estic estudiant 3r d’Història de l’Art a la URV (Universitat Rovira i Virgili). Però jo penso que si tens passió, no ha de ser difícil, has de tirar endavant amb el que a tu realment t’agrada. Per mi, personalment, la fotografia va abans que tot.

Com està el panorama fotogràfic de la moda, actualment?

El tema de la moda, fatal, econòmicament parlant. Però això passa a Espanya. A París, en canvi,  està molt més ben pagat. Si vols arribar dalt, t’ha d’agradar. Has de tenir passió. Una passió per l’art, mai millor dit. No pots esperar diners a canvi.

El model més impactant que hagis capturat amb la teva càmera fotogràfica?

Gerard Salla. L’any passat va fer la campanya d’Hugo Boss i Hilfiguer. Ara, som amics.

Ets partidari de tenir un estil propi?

No tinc una identitat, un estil marcat. Estic tantejant el mercat i provant estils diferents. Ja arribarà el moment de definir-me.

I mussa?

No en tinc cap, ara mateix. Encara no puc assimilar el meu progrés.

Com a un locutor de ràdio no li pot agradar escoltar-se la veu, t’agraden totes les fotografies que fas?

El meu progrés és tan ràpid que a causa d’aquesta millora pocs treballs fets anteriorment m’agraden.

Es necessita una especial connexió a l’hora de fotografiar a algú?

Abans de fer una foto, el tema principal és conèixer a aquella persona. Sóc polivalent, intento treure tema o adaptar-me a la situació. Has de trobar una connexió i que aquella persona es mengi la càmera. I més, si fas nus perquè aquella persona ha de tenir molta confiança amb tu. Ha de veure que és com si estiguéssim fent un cafè. És un més a més, no és només el fet de tirar fotos.

Quines són les teves expectatives?

Ara per ara i sempre, he tingut molt clar que arribaré dalt. No sé quan tardaré, però hi arribaré. Vull treballar per revistes com per exemple, Vogue o GQ.

Com podem contactar amb tu per fer-nos una idea de tot el teu treball fotogràfic?

Ho podeu fer gràcies al meu lloc web:http://www.behance.net/gallery/Enric-Virgili/1460145  i també pel meu facebook: http://www.facebook.com/virgiliphoto

Per què la platja de Tarragona per fer aquesta entrevista?    

Em transmet pau i tranquil·litat. Desconnexió, sí. M’inspira.

“El meu moment: les matinades de Santa Tecla”

Per a Salvador Guinart, la Plaça de la Font, és el seu estat natural. És aquí on ha actuat com a casteller, com a bastoner, amb la Mulassa i amb el Drac. Aquest indret és un punt de trobada per als tarragonins i tarragonines. Però ell s’emporta un moment de molts que té a la butxaca, les matinades: comença Santa Tecla.

Què el va fer interessar per decantar-se a la política?

Tradició familiar zero. Sempre he estat molt inquiet i rebel. M’apropio el que deia en Joan Fuster: “la política o la fas o te la fan”. Formo part d’ERC des de l’any 1988. Aquell mateix any també em vaig fer de la Jove.

Què li transmet ERC? Quins valors?

Democràcia, civisme, republicanisme i independentisme. Ara estem a un camí sense retorn, afortunadament.

Fa una setmana el van anomenar Secretari d’Atenció al Militant..  

Exacte. He estat lligat a executives locals. Durant vuit anys vaig ser President Comarcal del Tarragonès fins l’any 2003. Ara, com a secretari, la meva col·laboració es basarà només en això i faré el que m’agrada: política i prioritzar la família.

Què li falta millorar a Tarragona?

En primer lloc, Tarragona no pot albergar cap competència d’àmbit europeu si  no hi ha equipaments, infraestructures per acollir-ho. A part, també hauríem de dinamitzar el turisme, que hi hagi comerços de qualitat. També hauríem de saber aprofitar el port que tenim que pot arribar a crear molta riquesa i llocs de treball.

En l’àmbit cultural, ara serem Capital de la Cultura Catalan i no entenc que succeirà si estem continuant amb les retallades. Hem de mirar més enllà, necessitem més capacitat de lideratge. Tarragona ha estat i és un gran referent: esports, cultura, economia i indústria. Aquests factors han confluït la nineta dels ulls de la ciutat. Però falta decisió política i que ho prioritzin perquè sinó, passarem a ser una ciutat qualsevol. Que vegin la gastronomia, els monuments, la tradició… és una ciutat molt rica.

Què en pensa de la taxa turística? És una bona manera de compensar les despeses generades pels turistes?

Sí. A més, és molt necessari per equilibrar la quantitat generada de residus. S’ha de tenir en compte que als Estats Units i a molts països de la Unió Europea ja es fa. No s’ha de veure com un impost perquè no ho és. Ni tampoc s’ha de veure com un handicap per al turista perquè no ho és, tampoc. És pedagogia cap als hotelers.

Tercer Fil: sí o no? És una bona alternativa?

Quan hi ha tantes administracions pel mig, dues coses: o ens posem tots d’acord o no res. Es necessita tenir sentit comú. Tenim ports potents i es podria utilitzar perfectament el Corredor del Mediterrani. El concepte radial que té l’Estat és del s. XIX.

Què en pensa de les mobilitzacions universitàries que s’han dut a terme a la ciutat?

Veig que dins del món universitari es vol anar cap a un camí concret: universitat de qualitat. Cal ajustar-nos a una realitat social. L’accés a l’ensenyament ha de ser per tothom. La universitat no ha de convertir-se en una educació elitista.

Pel què fa al tema de les reivindicacions, sempre hi he estat d’acord. La gent al carrer no surt gratuïtament. La gent surt per dir la seva i perquè té el cap ple. La gent surt per algun motiu.

Creu que les retallades del REC i d’altres actes empobreixen l’oferta cultural de Tarragona?

Hi ha molts noms i càrrecs que no calen. Això vaig veure amb un vídeo que circulava per Internet, on esmentava aquests càrrecs i que part dels problemes de la sanitat, ho traslladava a que la conseqüència és el tancament de molts CAPs que han tancat uns dies. En realitat, hi ha hagut un “mamoneo” de persones. L’àmbit competencial va permetre que persones d’arreu de l’Estat que no cotitzen aquí, aconseguissin els serveis sanitaris catalans. Hi ha hagut un repartiment equitatiu? Això també m’ho pregunto.

I retornant al tema de les retallades culturals, vull dirigir-me a la regidora de Cultura que si no té prou imaginació, ja no s’hi pot fer més. El Concurs de Focs Artificials també el volen adormir com el REC. No calen excuses. Els focs, sí, valen una milionada. Però fixa’t amb Tàrraco Viva. És un molt bon exemple. Busquen altres subvencions. Si tu no saps la solució és part del problema. Ara és el moment, ja sabem que aquella empresa no te’n pot donar cent, però intenta que almenys te’n doni quinze. Perquè si ens quedem de braços creuats, amb aquestes accions, acabarem empobrint l’oferta cultural de la ciutat.

La imposició de la bandera espanyola als ajuntaments és necessària?

(riu) Tema ridícul. Al qui l’interessa la guerra de banderes, té poca feina. Ja hi ha precedents a Euskadi i no va acabar bé la cosa. És “tocar els collons”. Buscar problemes on no existeixen. Ja hi ha prous problemes i mancances com per dedicar-se a una cosa tan banal. Mai ens poden criticar per ser excloents.

El Pacte fiscal: una quimera?

A l’any 1991, ERC ja havia parlat del concepte econòmic. Ara s’han donat compte, els convergents, que és un problema. Cada segon que passa, Catalunya perd 500 euros. Això ho va dir Sala Martín.

Tornant a un tema més personal, de què es tracta això dels Sopars del Fòrum? Com va néixer?

Va néixer de forma rocambolesca. Tenia la intenció de donar a conèixer ERC i la gent del seu partit a la ciutat de Tarragona. Amb l’excusa dels sopars, podríem establir vincles amb la ciutadania tarragonina per les eleccions municipals de l’any 1999. El primer sopar va fer-se a l’any 1996, vaig contactar amb amics i van venir els incondicionals.

Són sopars d’amics, es fan el primer dijous de cada mes. He passat de tenir amics d’un “hola i adéu” a tenir-los assentats a una taula, amb un bon sopar  i amb la presència d’un ponent. És un sopar totalment transversal, gent de moltes ideologies i amb ponents que no només són de la ciutat de Tarragona. Han passat des de Josep-Lluís Carod Rovira, Josep Maria Andreu Prats, Toni Orensanz o Joan Tàpia, entre molts i molts altres.

Tarragona: què és per vostè?

La meva ciutat que me l’estimo molt. Tot i que trobi a faltar un lideratge potent a l’indústria cultural.

I Catalunya?

El meu país. El meu país que necessita treure’s el llast d’Espanya d’una vegada.

I el lloc on m’ha portat per fer l’entrevista? Que té la Plaça de la Font?

És el meu estat natural. Aquí he actuat com a casteller, com a bastoner, amb la Mulassa, amb el Drac… Sempre ha estat el punt d’inici de Santa Tecla. M’emporto les matinades: comença la meva festa, Santa Tecla.