“Quan pujo a l’escenari em sento plena de vida”

“Plena de vida”, així se sent Maria Hernández cada cop que trepitja un escenari. Una vida dedicada a la música, al món de l’espectacle i qui sap si serà al món de la cançó, també. Tot i tenir només vint anys, encara té molt per demostrar i molts projectes per acabar d’encarrilar.

Qui és Maria Hernández?

Estic cursant tercer de Periodisme a la URV, estic estudiant al Conservatori, faig cant i solfeig. També faig classes de cant modern i estic produint la meva maqueta amb l’Olga Pes. Estic com a ballarina al grup Crazy Dancers de Hip – Hop. Sóc la cantant principal de l’orquestra Fan Fan Show. També estic a la Coral Aleluia, de Gospel; com a vocal a l’Ateneu de Tarragona. Després estic com a representant de la Junta de Centres de Periodisme a la Facultat de Lletres de la URV.

Com pots compaginar-ho tot?

Dormo bé, eh! (riu). Però tot és possible amb organització. Si t’agrada i gaudeixes del que fas, és la clau.

Et veus com a periodista o bé com a cantant?

Jo vull ser cantant. Vull treure el meu disc. Vaig creure oportú estudiar una carrera i a més, m’agrada molt el periodisme.

Així si jo et digués, què és per a tu, cantar… què diries?

És la meva vida.

Des de quan et dediques a la música?

Als tres anys vaig decidir ser cantant. Em volia presentar a “Menudas Estrellas”, però no vaig trobar el telèfon! (riu). Quan era adolescent, em vaig presentar al concurs de TV3 “Cantamania” i vaig guanyar com a representant de Salou, amb la cançó “When you believe”, de Whitney Houston i Mariah Carey.

Què sents quan puges a un escenari?

És una emoció molt forta, és indescriptible. És sentir-se plena de vida. Mai tinc nervis, més que res, adrenalina. Però sobretot, alegria, concentració, capacitat de superació.

I tens alguna mania, abans de pujar-hi?

Abans de cantar, preparo la veu. Si he de ballar, faig estiraments. Estic molt conscienciada en aquest sentit.

T’agradaria fer un musical?

Sí, m’encantaria. És un dels meus somnis! Aquest any que ve, aniré de Sèneca a Madrid i voldré compaginar Periodisme amb els estudis de teatre musical i de música. Aquí no ho puc fer perquè no és possible.

Tarragona peca per manca d’oferta en aquest àmbit?

No hi ha formació ni de teatre, teatre musical… En hip-hop, poca cosa. O te’n vas a Salou o vas a Barcelona (per proximitat). Amb música moderna pots anar a l’Aula Músics, però només pots fer dos cursos. Tarragona deixa molt que desitjar.

Un moment que mai oblidaràs gràcies a la música…

Era la meva primera temporada  a Fan Fan Show, l’orquestra que t’he comentat abans. Ells portaven més de deu anys tocant a un lloc que és Barberà de la Conca. Em vaig espantar molt perquè em van dir que eren molt afins a la cantant que hi havia abans. I a les primeres cançons… va ser impressionant la manera que em van acollir! No ho oblidaré mai, dels millors llocs on he fet bolos. Cridaven: Maria, Maria…! Feien onades… Enmig del concert, em demanaven fer-se fotografies amb mi, em demanaven el Facebook…

I la cançó on més et sents identificada o més còmode a l’hora d’interpretar-la?

D’Alicia Keys: Fallin. És una cantant que és molt especial per a mi. Va ser la primera cançó que vaig cantar davant d’un públic, quan estava a l’IES Pont Icart quan feia primer d’ESO. Després, quan em vaig graduar de Batxillerat, la vaig cantar juntament amb un pianista. Va ser com tancar un cicle.

Tot i tenir en compte que ets imparable, amb quin projecte estàs, actualment?

Estic fent amb l’Olga Pes. Estic produint i composant les meves cançons.

Per què aquí, l’entrevista?

El mirador davant l’amfiteatre és el meu lloc preferit. Hi pots veure el mar. Veus com és Tarragona. I me l’estimo molt, Tarragona.

“Amor a primera vista”

Fotografia: Bet Altarriba Cabré

“Amor a primera vista”. Això és el que em va respondre Albert Grau, president de la Colla Jove Xiquets de Tarragona (CJXT) quan li vaig preguntar com  va ser la primera presa de contacte amb el món casteller. L’entrevista ha tingut lloc al local de la colla, fotografiat entre dues imatges que li inspiren tradició i història (la de l’esquerra) i la de la dreta, ubicació: on sempre ha fet castells, al mateix dia, al mateix lloc i amb la mateixa gent, a la Plaça de la Font.

Què el va portar a formar part del món casteller? Tradició familiar?

La veritat és que vinc d’aquest món gràcies al meu germà, un dels fundadors de la colla de l’any 79. Al concurs de l’any 80, jo el vaig veure a la grada amb el meu pare i amb el meu altre germà i va ser com un amor a primera vista. Després amb els anys he sabut que dos dels meus besavis també ho han sigut, per part del pare i també de la mare. L’avi del meu pare era de Constantí i va ser un dels fundadors de la primera colla d’aquí Tarragona, de la Colla de la Mercè, et parlo de finals del segle XIX. L’altre besavi era de prop del Pla de Santa Maria i era casteller de la Vella. Tot ho he sabut un cop endinsant dins del món dels castells, gràcies a documentacions i quan un es comença a preguntar-se el per què de tot plegat.

Des de quan hi forma part, vostè al món casteller?

Des de l’any 80. La primera entrega de camises que va fer la Colla va ser gràcies a gent jove i estudiants que se la van pagar i llavors quan van fer la primera entrega dels nous castellers, jo vaig ser un dels que van donar la primera camisa, jo llavors tenia onze anys.

Quins moments remarcables s’emporta amb la colla?

Això és com tota una vida. Com he sentit en altres castellers, això és com anar a un col·legi: on any rere any, quan et retrobes, sempre hi ha els mateixos companys. I ningú després canvia de col·legi. Hi ha gent que portem una amistat de fa més de trenta anys i crec que perdurarà moltíssim. A més, vas veient gent molt jove i que al cap de trenta anys, tu t’has anat envellint i veus aquells que havien estat anxanetes, els has vist créixer i que van pujant amb tu. El que més m’emporto és aquesta experiència de vida. No és tant els èxits puntuals, sinó l’educació que et dóna de formar un grup tant eclèctic: tanta gent diferent, classes socials diferents, edats diverses, visions polítiques diferents; però tots, en un moment donat, fem pinya i busquem un objectiu comú i intentem també, transmetre valors positius. Hi ha hagut molts plors per alegries i molts plors per tristesa; i, tot el que t’emociona, et fa sentir viu.

Què signifiquen els castells per vostè?

Per algú com jo que ho ha viscut com jo, des de ben petit, és una manera de viure perquè tot va, per sort o per desgràcia, condicionat a aquest món. Des de les meves vacances infantils fins les meves vacances a una edat madura, les he condicionat sempre amb el calendari casteller. I això et fa veure les coses d’una manera determinada. Tots els castellers tenim aquest punt interioritzat, per molts que es pensin que hi ha rivalitat, hi ha molta igualtat amb la manera de viure.

Els castells per mi han estat una lliçó de vida. Crec que és difícil aprendre coses diferents i de tanta gent, en un lloc que no sigui una colla castellera: sigui per la saviesa popular o per gent il·lustrada, però a cada racó, veuràs molts punts de vista diferents. I això t’ajuda a ser molt tolerant.

Hi ha adrenalina en una diada castellera? O com qualificaria l’emoció?

Hi ha tot el ventall de possibilitats d’una competició esportiva, d’una celebració folklòrica, d’una celebració tradicional o ancestral. És una barreja de tot això. Hi ha nervis, hi ha responsabilitat, hi ha disciplina, hi ha tota la preparació física i psíquica per combatre-ho, hi ha rivalitat, hi ha tensió.

Realment, quan vas a afrontar la diada de la teva festa major o de concurs o una diada en places importants – com l’Arboç o el Catllar-, t’afrontes a la veritat o a la realitat del per què t’agrada viure, perquè et carregues d’emocions. I si l’execució surt com esperes – on ho has estat preparant durant tot un any-, aquell dia clau, a l’hora clau, hi ha una concentració i manifestació d’emocions que jo crec que és equiparable quan algú va a l’olimpíada i porta quatre anys preparant-se. Si allò et surt bé, no ho canviaries per res del món. És com l’any que vam carregar el 5d9f, portàvem disset anys preparant-lo, amb moltes desgràcies i amb molt de sofriment. Però quan ho aconsegueixes, és lícit veure molta gent plorar.

Si li donés a triar tres o quatre paraules, com definiria la seva colla?

Des de bon principi ha tingut clara que volia ser avantguardista, que al mateix temps volia ser tradicional i que el més important és merèixer l’èxit, no aconseguir-lo. La definició de cadascun seria: l’avantguarda és fer servir totes les tècniques possibles per millorar – per exemple, vam ser la primera colla castellera en tenir web, a l’any 1994, però a més, també vam ser dels pioners en l’Estat – i a més d’oferir als nens una educació addicional. La Jove va sorgir dels joves, de la democràcia. Es volia recuperar un símbol catalanista. Gent que tenia ganes de recuperar la seva identitat i llibertat i ho volien fer a través del món casteller. No es podia trencar el què era, la tradició: és i era una qüestió identitària. En el cas de merèixer, per mala sort pot ser que no ho aconsegueixis, però per sort no aconsegueixes res. Per treballar molt i bé, has de tenir disciplina. I si has educat a la canalla amb valors positius i has fet tot això, te’l mereixes, però has de tenir en compte que pots no tenir l’èxit perquè pot ser que aquell dia puntual, les coses no surtin com t’esperaves.

Un moment difícil per la Jove?

A l’any 1995, amb l’accident d’un casteller que va quedar paraplègic. Va ser un cop molt dur per la colla. El món casteller no estava preparat. Però gràcies a això, accidents que s’han produït amb posterioritat, ningú es quedés sense una cobertura.

Ha notat canvis des que els castells s’han declarat Patrimoni Material de la Humanitat?

Institucionalment i l’entorn desconeixedor dels castells, ara et miren amb més respecte. S’han donat compte que és una cosa extrapol·lable a les empreses, a les escoles… que transmetem valors.

Què va suposar per la CJXT carregar el 5d9f?

Treure’s una espina clavada perquè feia disset anys que ho volíem aconseguir i sobretot, l’espina de l’accident que he comentat abans perquè quan es va produir, era el tercer cop que intentàvem carregar-lo. Però sobretot, que el nostre company hagi seguit amb nosaltres. És un reflex de nosaltres.

Sent any de concurs i després de carregar el 5d9f, quins són els objectius d’aquesta temporada?

És una lluita final. En realitat, tot es condiciona cap al concurs. El que intentes fer durant un any, se sabrà a l’octubre.

Què li sembla el nou format del concurs? Què suposarà pels espectadors?

Al ser dos dies, amplia el volum i la interacció de fluxos, de turisme i de cultura popular. Ajuntaríem tres patrimonis: patrimoni ciutat, món dels castells i cultura mediterrània.

Què ha suposat pel món casteller l’aposta per TV3 (el concurs en directe, Quarts de 9)?

Apostar per una cosa identitària i pròpia dóna possibilitats que marques potents destinin diners a les colles per publicitar-se sense transgiversar la tradició. L’altra,  la popularització del fet casteller i que es transmetin aquests valors i que aquests siguin popularitzats en tot l’entorn.

Quina és la seva opinió respecte la polèmica de portar publicitat a les camises?

El nostre cas està compromès a la tradició. El problema sorgirà amb la condicionalitat de les altres colles.

Rànking sí o no? Què en pensa de la puntuació dels castells?

És intrínseca. És un resultat, una extrapolació del que s’ha fet tot l’any en una taula de puntuació. Estic d’acord per clarificar-ho.

Què pot suposar per les colles de Tarragona el creixement de la colla universitària de la URV (Universitat Rovira i Virgili): Els Pataquers?

És una manifestació espontània de la universitat que té ganes d’identificar-se en una tradició, la nostra i la de molts. És només durant una època i conflueixen gent de diferents colles. I el més important que reflecteixen és que engrandeixen la nostra tradició.

Quina és la seva opinió respecte que Tarragona tingui quatre colles?

Jo trobo que ja és un fet molt consolidat. S’ha criticat que vagi en detriment de les altres, això és mentida. Cadascú té les seves particularitats, la seva idiosincràsia.  Convivim perfectament. S’ha d’intentar millorar i no perdre’s amb la discussió efímera si això és bo o dolent. Hem de millorar, per cada colla, per la ciutat, pel món casteller, per l’espectador. Hem de mirar endavant, el que ens ajunta i no separar-nos. La rivalitat és una qüestió a la plaça. Però ens uneix això: tots fem castells.

És difícil compaginar la vida castellera amb la vida laboral i familiar?

Tot depèn del que et vulguis involucrar. Buscar la balança del que tu personalment vols fer. Les aficions de la gent requereixen sacrifici.

Quina és la seva “porra” pel concurs? Els 5 primers llocs. Qui farà el millor castell? Quina creu que serà l’actuació de la CJXT?

Molt difícil. Tinc desitjos, més que pronòstics. Em conformo en merèixer guanyar el concurs. La lògica diu que guanyaria Vilafranca si no té errades. Els altres buscarem que “ensopeguin”, per dir-ho d’una manera, i que ens surti bé a nosaltres.

Què té aquest lloc per vostè?

Les dues imatges que tinc al darrere: m’inspiren tradició i ubicació. Ubicació perquè és on sempre he fet castells, al mateix dia, al mateix lloc i amb la mateixa gent, a la Plaça de la Font.