“La platja és la màgia de Tarragona i de la meva vida”

 

Dídac Moreno, 22 anys. Jugador i entrenador del Club Voleibol de Sant Pere i Sant Pau. Un club que des de la setmana passada ha tocat el cel, aconseguint l’ascens a la primera nacional, després de superar en l’últim partit de la lligueta d’ascens al Perlas Orquídea Rafal Vell de Balears. No ha estat un camí fàcil. Però tot esforç té la seva recompensa. L’entrevista, a la platja de Tarragona perquè segons el jugador de vòlei: “li dóna un toc especial”.

Qui és Dídac Moreno?

És un noi que intenta viure el dia a dia amb un somriure, amb positivisme, encara que a vegades, és complicat. Intento buscar la part positiva a tot i baso en la meva vida en cuidar a la família i als amics, a jugar i a entrenar vòlei. M’agrada molt l’esport.

Com vas entrar dins del món del vòlei?

Vaig començar a jugar de porter a La Salle. A partir de 4t d’ESO, vaig començar a practicar el vòlei per un amic que ara està jugant a Primera Divisió, Carlos Mora. Des de llavors, m’hi he enganxat molt. És un esport molt dinàmic, té molta més salsa que el futbol perquè és molt més punt a punt. És un esport més directe, em treu de moltes tensions. És la meva vàlvula d’escapament.

Què va succeir amb l’equip de voleibol de Sant Pere i Sant Pau?

Es va retallar del pressupost, pràcticament un 50%, avisant l’1 d’agost. Per tant, quan no hi havia temps de marge i ja s’havia planificat tota la temporada. Vèiem impossible mantenir-se amb el pressupost que ens van donar. Llavors, es va optar per desfer aquest equip i planificar la temporada, de cara a la base, de cara al segon equip que ara és el primer (que és on estic jo ara). Sobretot, de cara als nens: molta base i molt aprenentatge perquè aquí a Catalunya i a Espanya no és massa conegut, el vòlei. És interessant perquè més que tenir bons jugadors de primera divisió, també importa tenir una bona base per tu fer-los i perquè després pugin.

Quines són les claus per fer un bon partit de vòlei?

Sobretot, confiar en tu i estar en un equip on tot sigui un grup. No és com el tennis o la fórmula 1 que són esports individuals… és com el futbol, sí. Si no hi ha feeling amb la gent de l’equip, tu no pots jugar bé. I el fet que hi hagi aquesta química, em dóna molta tranquil·litat. També em motiva pensar en el rival. Però de forma resumida, les claus són: companyerisme, motivació i alegria.

Què sents quan estàs a la pista?

Sento molta felicitat perquè és un hobby que he arribat a sentir molt meu. Mai m’ha passat en cap altre esport. Sento molta llibertat. Per mi el vòlei és una cosa totalment necessària: com l’aigua que bec.

El teu millor company al vestuari.

El col·locador, en Javi Naya. Porto jugant amb ell des que vaig començar i sempre m’ha ajudat, sempre ha estat amb mi, tan dins com fora. És algú molt important. Si no estigués a l’equip, potser baixaria el meu rendiment. Quan estic bé, em motiva. I quan no, em dóna ànims per seguir.

La temporada o el partit més difícil, quan vegis que “no ens en sortirem”.

Et diria Olot. Però, recentment, vam tenir a les fases, un partit molt difícil. Va ser el del passat divendres, a les 20h contra l’Illa Grau de Castelló i ha estat un partit que vèiem pràcticament impossible perquè ells tenien 3 o 4 jugadors que jugaven a nacional però que van baixar al segon equip i ens va costar moltíssim. Vam anar perdent 1-2 però després vam acabar 3-2, però vam patir molt. El resum seria que vam començar a les 20h i a les 22:3oh vam acabar el partit. Va ser molt difícil de guanyar, però vam tenir molta satisfacció.

I el més pletòric, el que “no oblidaré mai per bons moments”.

Sincerament, l’últim, el de diumenge passat. Va ser un partit molt especial, el pavelló estava ple. Va ser increïble perquè ens ho jugàvem tot: o ells o nosaltres. Però tot i així, tampoc va ser un partit fàcil, però el fet d’emportar-nos el partit, doble satisfacció perquè vam fer un gran treball.

Com ha respost l’afició?

Un 10. Sí, va estar a cada partit, animant-nos.

Com definiries l’aficionat de Tarragona?

L’afició tarragonina és bona i a part, és fidel. Mai falla. Això sí, a Terol, per exemple, es viu molt més el vòlei que no altres esports i estar allà al pavelló, va ser una passada. Podríem tenir molt més ambient i molta més sensació perquè sigui un infern el camp.

S’ha fet alguna iniciativa per part del club per incentivar l’aficionat?

L’entrada gratuïta i a part, posem cartells tant per Sant Pere i Sant Pau com per Tarragona. També estem a totes les xarxes socials.

Deixant de banda la teva faceta com a jugador, també ets entrenador del Sant Pere i Sant Pau i què ha suposat per a tu.

Sí, fa un any que entreno a l’equip infantil femení. Entrenant en dónes compte de qui ets tu, de com ets, dins d’aquest esport. Fins i tot, a nivell personal, he millorat molt més, per exemple, en la faceta d’expressar-me millor en grup. O, tàcticament: ara ho entenc tot molt més, el per què de les decisions del meu entrenador. Però sempre ho intentes fer el millor possible, que tot surti bé per a tothom.

En quins projectes estàs actualment?

Estic preparant-me per ser policia. I a part, vòlei, família i amics.

Què és Tarragona per a tu?

Fins ara, la meva vida. Tarragona sempre em marcarà perquè és una ciutat molt especial. No canviaria aquesta vida perquè la platja li dóna un toc especial. I a part, és una ciutat que té història. Té el seu encant.

Perquè l’entrevista a la platja tarragonina?

Per mi, la platja és com la meva segona casa, sempre li he trobat un encant. Fins i tot, a l’hivern, necessito estar-hi. Sento que tinc una connexió molt especial amb tot aquest paisatge. Qualsevol adjectiu es queda curt. La platja és la màgia de Tarragona i de la meva vida.